Miquel Rayó

Vet aquí una imatge insòlita a ca nostra: a vista de dron, vegeu com els Reis d’Orient marxen lentament i ben guiats i protegits pels seus respectius criats cap a la cova del Betlem per deixar-nos-hi els obsequis que porten amb secret per a nosaltres, si és que en mereixem qualcun. La foto és de dia 5 de gener, a mitja tarda. Més tard, ja fosca negra, i pel que fa a mi, deixaren alguns parells de calcetins, una camiseta, un pot de mel mallorquina -en sóc aficionat, a la mel!-, un paquetet de Caramelos Artesanos Garnata. Malvavisco. Sin azúcar, igualment dic!, una botella de vi bo, i alguna lectura, que s’afegeix a la permanent llista d’espera que vetlla la meva activitat des de la prestatgeria dels llibres pendents de llegir. Un ja l’he llegit: el còmic Hoka Hey! de Neyef, editat per Nuevo Nueve. Un molt bon western dibuixat, intens i dramàtic -en sóc aficionat, als westerns!-, amb notables protagonistes. Els altres llibres fan, han de fer, coa a la força. Una lliura de carn, un recull de narracions d’en Miquel Àngel Vidal (Disset edició). I dues obres contundents de l’assagista Andrea Wulf: La invención de la naturaleza. El nuevo mundo de Alexander von Humboldt, editat per Debolsillo, i Magníficos rebeldes. Los primeros románticos y la invención del yo, de Taurus. Francament, gràcies! Conec l’obra que parla de Humboldt, un personatge de trajectòria fascinant i autor d’un treball immens d’escrits, de relacions personals, i de viatges, però, la conec d’haver llegit fa uns anys el llibre en format digital. Ara en gaudiré molt més, en la relectura en paper, el format que preferesc. En qualsevol cas, gràcies! La lectura és encara un recer en el caòtic i ja delirant món en què vivim. Un dels pocs recers que ens queden.

Boris… Aquest és el nom que posàrem jocosament a un canari perdut que na Xon va poder rescatar al nostre terrat, ja fa un any, o poc més. Tot i que no ens agrada tenir animals tancats dins gàbies, en Boris ens ha alegrat un poc -a mi, un molt!- la vida durant aquest temps, amb els seus xiulets i cants, sonors, vibrants, feliços. Ha estat ben atès i segur… dins una gàbia, sí. Fa dos dies vaig trobar-la oberta, molt possiblement per mor d’una distracció meva. Així que en Boris ja no és amb nosaltres, i esperam tots que pugui ser en una altra casa, tan ben atès com ho ha estat a la nostra. A la fotografia el podem veure tal com era el dia que na Xon el va trobar. El dia que va arribar atzarosament al nostre terrat. Quina sort tenguérem! Fixem-nos que estava acabant la muda. A ca-nostra n’ha passat una altra, de muda, l’estiu passat. Jo l’enyoraré. Adéu, Boris, i gràcies!

Surt avui a la secció d’Opinió del Diario de Mallorca un article meu conseqüència de la meva condició de membre del consell consultiu d’Iniciativa Natura, una entitat de la qual en sóc soci per invitació d’en Joan Mayol. És escrit en castellà, perquè Iniciativa Natura signarà aviat un conveni amb un important grup de premsa que té publicacions arreu de l’Estat, i naturalment ens interessa que les nostres col.laboracions arribin a molta de gent. La pretensió d’Iniciativa Natura és la de tornar a posar la Naturalesa en el centre del debat ambiental. No és feina fàcil. És interessant, però, intentar la recuperació de les sensacions que hom pot experimentar gràcies a la Naturalesa, i destacar un altre pic l’evidència que nosaltres, els humans, som, simplement (i quasi res!) Naturalesa. Amb aquestes sensacions és, creiem, més fàcil comprendre aquesta relació essencial. Cabòries que encara m’atrauen. La foto de l’article (l’enllaç l’heu trobat més amunt) és aquesta:

Segur que vos n’haureu adonat que l’ús de cites de diferents autors i autores i en diferents llengües intenta mostrar que la diversitat és un dels principis de la Naturalesa i, també, de la cultura humana.

Ahir vaig fer una aquarel.la: una més de les proves per intentar pintar les zones humides. Vaig deixar, també, un cel preparat. No sé si avui podré acabar el paisatge que hi pretenc posar davall. Veurem. Penj ara la d’ahir i dues de fa uns pocs dies. Papers Arches i Hanhnemühle (o com s’escrigui) de 300 grams.

De molt jove, el meu germà Gaspar hi caçava, a les basses de Magaluf i de sa Porrassa, amb el seu amic Ricard. Un dia els vaig acompanyar. Record l’observació d’un preciós esbart de juies. Prop d’aquest lloc, avui del tot modificat (i tudat ecològicament), l’ajuntament hi ha fet una petita, molt petita reserva. De vegades hi vaig per observar les aus que s’hi refugien. Avui hi he estat. Horabaixa. És un lloc urbà. Tot el temps he sentit els motors a tota del kàrting impertinent que hi ha just a devora. Cap a la mar, l’horitzó proper és de grans construccions turístiques. Tot i això, la natura es recupera, treu forces, empeny. El canyar és reduït i dens, hi ha qualque tamarell, i un entorn de pins i sotabosc de mata, etcètera. Avui he anotat al meu quadern de camp les següents observacions: coll blau, fotja, polla d’aigua, cetla rossa, setmesó, gall faver (!), cegall, ropit, butxaqueta, busqueret capnegre, puput, cadernera, gavina, trencapinyons, tórtera turca, merla, pinsà, esplugabous (s’hi colguen uns pocs exemplars) estornells (també s’hi colguen, però, avui en petits esbarts de pocs individus), hortolà de canyar, qualque boscarla no identificada, rossinyol bord, rascló, i enfora: una àguila calçada sobre un turó i tres corpetasses en vol cap a la mar. Una bona llista. Una estona de calma, si no fos pels karts del dimoni.

Arthur Schopenhauer. Una biografía, de Luis Fernando Moreno Claros (Acantilado), El pobre de Asís, de Niko Kazantzakis (Lohlé-Lumen), L’any més inesperat, d’Àlex Susanna (Proa), Maternidades escalantes, de Maria Francisca Mas Riera (DDT Liburuak), Doce lunas, d’Eduardo Jordá (Fundación José Manuel Lara. Vandalia), Poemas de agua, d’Andreu Jaume (Sloper), Las cinco banderas, de Pau (Pau Rodriguez, escápula cómics), Caminades. Dietaris de viatges a peu, de Biel Barnils (Lleonard Muntaner)… Vet aquí algunes de les lectures fetes o, sobretot, pendents. No afegesc la llista de llibres pendents de compra. Sens dubte hi ha varietat. Des d’un còmic fins a dos llibres de poemes, des d’una ja vella novel.la sobre sant Francesc d’Assís (comprada de segona mà a la botiga de 31 de desembre de Ciutat) fins a un dietari, el darrer, crec, d’Àlex Susanna o una altra incursió trencadora d’una potentíssima penyalera, na Maria Francisca Mas Riera, en el món de la muntanya des d’ulls femenins nous, molt nous. El títol convida. I la biografia d’un pensador que a poc a poc recobra vigència (si és que l’havia perduda). I un llibre d’apunts escrits d’un caminador! Així que aquesta és l’olla de caragols que tenc davant, taula parada. Afegesc, just per acompanyar l’entrada, un retall rescatat d’una aquarel.la més gran. Ho he dit en altres ocasions: de vegades, de tot un paper pintat, només pots salvar-ne un tros. Aquest fa uns 11×14 cm. Per ara em sap grau no desar-lo al caramull de les aquarel.les que conserv.

Tenia tres trossos de paper Saunders Waterford ja usats, i com que no m’agradava el que hi havia pintat, al revers hi he pintat aram ahir mateix, amb tres rampellades, aquests apunts paisatgístics ràpids.

Massa comiats! I massa atapeïts! Avui és en Guillem Frontera (1945-2024), home principal, qui ens deixa i ens deixa una mica més desemparats. Els carnissers, Tyrannosaures, Sicília sense morts, L’adéu al mestre…, bones novel.les. Cerc en la biblioteca domèstica qualque llibre seu de poemes i hi trob sense voler la raresa minúscula Quadern d’Ifitry, que publicà a Ensiola, l’editorial que, crec recordar, fundà i va mantenir i dirigir. El llibret és una breu i preciosa reflexió sobre nosaltres i el paisatge que, potser, els humans som, cada humà és. Obr a l’atzar i hi llegesc: “ja no em queda tota l’eternitat…“, etcètera. El llibre és de 2020. En Frontera ha deixat escrita en textos periodístics la crònica de la transformació de Mallorca, una metamorfosi irreversible entre patètica i caricaturesca. Sempre intel.ligent, l’escriptor advertia, mostrava, feia veure. No hi he tengut molta relació. Poques vegades hem parlat o ens hem canviat correus. La culpa és meva: sóc més de ser a casa i de ser-hi discretament. Aquests escriptors veterans m’intimiden; els llegia quan jo començava a escriure. Els admirava. I ara em sap greu no haver-me fet més amb ell, perquè amb en Guillem Frontera hi hauria pogut tenir més i més llargues converses. En parlen, però, més i millor els diaris: Arabalears, Diario de Mallorca, Última Hora… Era fener i rigorós. Sabia d’art. Sabia de l’illa, de la seva cultura i de la seva complexitat. Sabia de nosaltres.

D’ahir. En paper Hahnemühle (gra fi, 36×48 cm) i Arches (gra gros, 31×41 cm)). Una vol representar una zona humida; l’altra, una platja, un tros de costa, la vorera del mar… Proves i més proves. Passar el temps. Potser evitar escriure?

Ara no tenc massa temps per explicar papers, intencions i dimensions. Aquí en vénen tres de la setmana passada, distintes; exploracions de temes que m’agrada tractar. Qualque dia encertaré amb el traç, la composició, els colors, el tractament… Qualque dia…