En un dels catàlegs de novetats editorials que rep periòdicament, hi veig un volum de memòries de B, un vell actor de teatre. Sabeu qui en fa el pròleg? La política (?) CAdeT: “Este es el testamento intelectual, artístico y moral de B.”
He recordat de cop que gent il.lustre de la corda ideològica del vell actor afirma: “No puc ser nacionalista perquè la meva moral no m’ho permet”. Clar que es refereixen només al nacionalisme no espanyol, no castellà. El nacionalisme espanyol, castellà, no existeix per definició. És constitucionalisme. Com a molt, patriotisme honest. Quin vell debat, i què eixorc!
Tornem a la moral… Sovint, especialment en els darrers anys, hom usa en aquest debat el nom i els escrits d’Hannah Arendt, allò de la banalitat del mal, encarnada segons aquella gent il.lustre en el nacionalisme… català, equiparable, també segons ells, amb el mal nazi. Quasi res, diu el diari!
Hom fa llargs i densos articles sobre la filòsofa, interpreta amb aparent sensatesa allò que ella va dir o havia volgut dir, i sentencia el que cal fer. En resum: “¡A por ellos!”. Perquè, “¡Todo por la pàtria!” és el seu lema. I ja sabem que, amb poquíssimes excepcions, els opinadors de la Cort, amb Arendt o sense, ho justifiquen tot. “Todo, coño!”. Cunyats a la taverna.
Jo no arrib a aquelles polèmiques arendtianes tan elevades. Prudentment arruf sempre el nas amb les argumentacions i justificacions emeses des de segons quins àmbits, i fonamentades sobre certes apel.lacions a la moral. També se l’han apropiat, la moral: ells i elles diuen el que és moral o no ho és, i això m’escarrufa. Tal vegada seguesc Arendt sense adonar-me’n. He vist molts de westerns durant la meva vida, i per això sé que el concepte de la moral és confús, ambigu i fugisser…
He arribat a pensar que certa intel.lectualitat a Espanya crea i sosté argumentacions neutres en aparença per intentar emblanquinar les seves pròpies i personals ambicions i frustracions, i sobretot per anorrear els adversaris ideològics amb qui, en el fons, només competeixen per un espai ridícul al mercat de les idees. La seva, d’altra banda indiscutible, erudició els permet evadir el debat cru de la cerca sincera, honesta i compassiva de la veritat, perquè al meu parer, la veritat només des d’aquests pressupostos pot ser cercada… Sigui dit això a tots els intel.lectuals nacionalistes. A tots.
El ciutatà que sóc aspira a usar dignament el poc seny que pugui tenir, intenta entendre el que passa, i observa astorat la realitat evident. El meu model modestíssim d’interpretació del món és el que aconsellava Holmes, el bon Sherlock: cal estar atent a les evidències. Molts intel.lectuals constitucionalistes –o sigui: nacionalistes espanyols- no veuen les evidències del deliri antidemocràtic creixent, camuflat en el constitucionalisme tronitronant, que deia Homer, diuen, i suportat per les clavegueres de l’Estat, estibat de rates. O sí les veuen, i les disculpen, perquè creuen que el mal –pobreta Arendt!- només és en una de les bandes del tauler? A la banda feble, justament, mira per on!
D’algunes cegueses dels nacionalistes catalans potser en parlaré qualque altre dia. Perquè, “Well, nobody’s perfect”, com va dir aquell.
Ps, afegit dia 15 de juliol:
“He abandonado el punto de vista moral. La moral lleva a la abstracción y a la injusticia. Es madre del fanatismo y de la ceguera“, cita d’Albert Camus en un dels seus carnets editats ara en castellà per Debate. Camus, senyores, senyors.