A punt per al Camí de Llevant

Ja tenc el material a punt. Dilluns -si no hi ha res de nou- viatjaré a València amb l’avió, i de València amb el tren fins a La Roda d’Albacete. Hi pernoctaré i em proveïré abans d’aigua i qualque menjar, i dia 25, ben dematí, iniciaré la marxa per un tram del Camí de Sant Jaume de Llevant, si pot ser fins a Toledo. És el tram que no vaig poder caminar el maig passat, quan a Higueruela, crec, al vuitè dia de camí feliç, vaig donar positiu de la COVID en un test d’antígens i, per prudència, vaig decidir tornar a casa. Ara vull reprendre la caminada. L’amenaça de la COVID continua, i persisteix, doncs, la incertesa. Hi vaig sol, i tenc la impressió de què hi trobaré molt poca gent. El mes de maig nomes vaig trobar-hi un pelegrí, i sospit que, pobret!, va ser ell qui em passà la cosa. Tossia, tenia febre, caminava feble. Havia caigut dins un torrent i atribuïa al refredat aquests símptomes. Ell continuà…, o no ho va fer. No ho sé. Jo vaig tornar. Si em pega febre, i ja començava a tenir-ne, de vegades s’enfila molt… El temps passa. Torn a tenir el material preparat, adaptat a l’estació tardoral. Demà emplenaré la motxilla. He intentat reduir el pes: no duc un exemplar del Quixot ni la capça de les aquarel.les ni el paper bo per pintar-ne ni… Necessit no portar massa pes, perquè el meu desentrenament és olímpic. Esper poder fer les etapes pendents del tram previst inicialment. Que les cames resistesquin. I els peus i l’ànim. Passaré aquests dies per La Roda, Minaya, San Clemente, Las Pedroñeras, El Toboso, la Villa de Don Fadrique, Villacañas, Tembleque, Mora, Almonacid i Toledo. Uns 200 quilòmetres. Vuit o nou etapes. Il.lusió infinita! I l’any que ve, fins a Zamora. Si és possible.