Que ara no escric narració és un fet i una evidència. No embolicaré la troca amb la redacció de les argumentacions que n’explicarien (potser) els motius. Ja hi serem a temps, o no. En canvi escric, sí, però, molt de tard en tard darrerament, notes, apunts, pensaments recollits a rajaploma, versos solts, poemes breus, haikus… en quaderns diversos. Amb el temps, algun d’aquests quaderns passa una feliç metamorfosi i arriba a ser un llibre, un recull que tal vegada em deixa desvalgut i nu enmig d’un escenari que hom no voldria haver de trepitjar mai. Són avui tres, els llibres existents amb aquestes escriptures meves: Llibre de minúcies, La nuesa el silenci i Aquí diu vent. I un quart vendrà aviat, i us dic el títol: Del quadern d’Adam. Don les gràcies als déus i dimonions editorials que fan possible la metamorfosi abans dita, perquè, publicar és, encara, per a mi, com un miracle i en veritat un privilegi. Vull ara, voldria definir amb un poc de precisió les meves intencions, allò que tal vegada cerc amb els meus textos d’aquests anys, d’aquests dies. I, mira per on!, quasi ho trob en aquest poema de Rikyu (“el més gran d’entre tots els mestres del te”) en la pàgina 117 de l’imponent Diccionari dels símbols de Mircea Eliade i Ioan Petru Couliano (editors), que ha publicat molt acuradament Fragmenta Editorial. Diu, doncs, Rikyu: “La substància del ritual del te / és tan sols la de bullir aigua, / fer el te / i beure’n –res més! / No ho oblidis.“
Voldria no oblidar-ho, en efecte. I per això puc i vull i em surt escriure simplement: “Pregunt al cel i em responen les falzies (dins Aquí diu vent, Adia Edicions, 2023, pàgina 69).