Avui he enviat una carta a la directora del Diario de Mallorca. És que ja no puc pus! Aquest n’és el text (avís: qualsevol dia el retiraré d’aquí):
Deia Josep Pla –en una cita que mai no sol recordar la intel.lectualitat d’expressió castellana, que sol usar moltes altres cites de Pla contra el catalanisme- que el castellà és una llengua magnífica per discutir quan hom no té raó. Pels substantius i adjectius altisonants que conté. Els articles de Ramon Aguiló en aquest diari en son una mostra. Podríem dir-ho d’altres col.laboradors: repassin l’hemeroteca. L’article de dia 22 de setembre, és paradigmàtic: “miseria moral y política”, “cinismo y villanía insoportables”, “golpe de estado”, “el clérigo” (Oriol Junqueras), “cominerías legales”, “embeleco”, “ansia demoníaca de poder” (de Sánchez, és clar), “autócrata narcisista”, “insensato sin escrúpulos y sin moral”… Ben mirat, aquest vocabulari seria divertit si no fos perquè palesa una actitud al meu entendre malaltissa contra aquells que ocupen a hores d’ara cert espai polític i no fan allò que l’articulista creu que s’hauria de fer. Naturalment, és lícit que pensi, critiqui i expressi allò que creu. En té tot el dret. El problema és que, després de tants i tants d’articles repetint idees i to, l’articulista no aporta ja cap novetat, i em sap greu dir-ho pel respecte que mereix. Ja sabem el que ens dirà i què criticarà i a qui insultarà, i com. Ja sabem que odia el nacionalisme català, gallec i basc, abomina de l’independentisme, enyora el seu PSOE, manifesta el seu constitucionalisme (que oculta, al meu parer, un no assumit nacionalisme espanyol d’arrel castellana), publicita l’aversió a Podemos, a Sumar, al comunisme, al feminisme, l’ecologisme, etcètera, etcètera.
Tot l’anterior ja m’està bé (fal.laços arguments ad hominem al marge). Però, allò que pens que l’articulista podria esmenar és la forma de referir-se a les dones polítiques que ell no aprecia (moltes, tot sigui dit; vegi’s un altre pic l’hemeroteca). Potser no se n’adona. En el mateix article de dia 22 hi ha, per exemple, la següent expressió: “Yolanda Díaz y Puigdemont se hacen carantoñas en castellano. Ortuzar y el prófugo acuerdan en castellano”. Deixant de banda que, segons notables juristes espanyols Puigdemont no és cap pròfug, mot sens dubte altisonant, perquè Puigdemont sempre ha estat a disposició de la justícia europea i, per tant, també de l’espanyola, el lector pot captar el matís masclista que s’expressa: quan dos polítics són homes “acuerdan”, quan són dona i home “se hacen carantoñas”. El mateix matís contingut en l’al.lusió a les perruqueries del ja patètic Alfonso Guerra en aquests dies. Un matís que desacredita les opinions de qui en fa ús.
Sap greu que les particulars aversions ideològiques i certa incontinència expressiva ens facin caure encara en aquests fangars.
I punt. Què pesats són!