Ver aquí un paisatge efímer pintat a l’aquarel.la fa uns dies: el seu interés (perquè, per a mi resultava un paisatge molt interessant i suggeridor en la seva indefinició) ha durat el temps que ha tardat l’aigua en eixugar-se. Un cop eixut el paper, els colors s’han perdut i les textures han desdevingut planes i opaques, sense cap valor estètic (si és que abans en tenia algun, i jo pens, insistesc, que sí en tenia). L’aquarel.la és així: capriciosa. De vegades es fa sola i d’altres es desfà sola també. Costa aprendre-ho, això. No és una tècnica fàcil. Aquest paisatge ja no existeix. Vaig esqueixar-la i els trossos han anat a parar al contenidor blau.
En canvi, aquesta platja, interpretació d’un model trobat per internet -i em sap greu no recordar el nom de l’autor o autora, per donar-li el mèrit que té-, me sembla ben feta i viva. La vaig pintar ahir.
