Des de dia 
6 de febrer de 2013 ja ha passat gairebé un any. Onze mesos. Aquell dia vaig escriure, fascinat, que hi havia “quadernistes”: persones que van per la vida amb un quadern en blanc on hi dibuixen apunts de tot allò que veuen i de tot allò amb què es troben, a llàpis o amb aquarel.la o amb altres materials, estris i tècniques. Dibuixen la vida. Els objectes quotidians. Les persones que veuen. Les idees. Els animals. Els carrers. Els edificis. Els gestos. Els paisatges que travessen quan viatgen… Des d’aleshores, envejós i amb la mà tremolosa i poruga, he anat dibuixant un poc. He tardat tot aquest temps per acabar el meu primer quadern de notes, d’esquetxos; un quadern que, per Nadal de l’any an
terior, m’havia obsequiat l’editorial Triangle: era el quadern que tenia a mà (ara sé que cal un paper distint, millor). Sempre a llàpis (encara no he gosat posar-hi un sol punt de color, als meus dibuixos). Penjo a continuació una selecció dels meus primers esquetxos. Confesso que les persones no em surten i que he omès els dibuixos més desplaents; la majoria, doncs. Hi ha les cusses dels meus fills, 
alguna cadira,
uns apunts presos mentre que mirava un documental de fauna africana per la televisió, les meves velles botes Bestard, a punt de ser jubilades, una harmònica, un retrat d’un bon amic, recons domèstics, uns calcetins estesos al refugi de Tossals Verds, uns apunts marroquins, una carritxera, una dona que pren el sol en la platja de ses Covetes… Apunts. Els meus primers esquetxos. Mentretant, ja vaig setmanalment a classe de dibuix. Esperem que aquest delit -sempre he estat un “tasta olletes”, no em faci oblidar que el meu quefer és i ha de ser escriure. Aquí els teniu: 
Això sí: disculpau la mala qualitat de les còpies.