Agraïment i comiat

Vaig escriure fa uns dies que durant els darrers mesos havien passat coses. Vull dir: coses en l’àmbit estrictament personal i/o familiar. Sóc conscient que aquí no intreressen. No obstant, pens que qualcú -si és que hi ha qualque qualcú que llegeix de temps en temps aquestes entrades- comprendrà el per què de la present. Vull agraïr la intensa i feliç companyia que durant anys ens han fet dues cussetes: na Pipa (esquerra) i na Lila (a baix), per molt que també significàs una feinada real i contínua tenir-les a cura, atendre-les com s’ha d’atendre sempre els cans que conviuen amb tu, a casa.  Cadascuna era propietat d’un dels nostres fills, na Mar i en Joan, respectivament. També a ells els vull agraïr que ens les cedissin, per les raons que fossin: això no importa ara. Na Pipa i na Lila ens han deixat fa unes setmanes. Ja tenien els catorze o quinze anys habituals en la durada de vida dels cans de les seves dimensions. Ja portaven anys de decrepitud evident o de malaltia diagnosticada. Amb les dues hem passat moltes d’hores i hem fet moltes caminades, També ens han imposat feina i condicions en la vida domèstica. Tot oblidat, excepte al plaer que ofereixen sense esperar res, just un bon tracte i un freqüent intercanvi de mirades amistoses. Només qui ha tengut la sort i la responsabilitat de tenir cans a casa pot saber el dòl que causa la seva mort, i la dificultad que significa haver de prendre la decisió d’acomiadar-se’n mitjançant un sacrifici. Greu dilema! Quan hom perd el seu ca, la seva cussa, hom plora sense conhort, sincera i espontàniament. I l’enyor que ens causa el no tenir-vos ja, Lila i Pipa, el fet de no poder desenvolupar les rutines que ens demanàveu i ens regalàveu, és al principi difícilment suportable. Gràcies Pipa i Lila per la vostra alegre i lleial companyia.