Sí. O d’aquarel.les. O de muntanya. O de camins fets, motxilla a l’esquena, sol o amb companyia. I parlant de literatura, vet aquí que ja he acabat un projecte literari que vaig començar fa un cert temps, i que he anat elaborant poc a poc, i que, gràcies a un factor imprevist de suport extern, he pogut envestir sense peresa i amb decisió suficient per posar-hi el punt i final. Han estat, doncs, uns mesos de feina intensa. Sovint, tenir un termini fixat facilita que no et domini la peresa o que no paralitzi la temença. Feina feta, doncs! El projecte ja és en mans del responsable d’una editorial local. En sabré notícies quan acabi l’estiu. Podria entrar en el seu calendari de producció per a l’any vinent. I si la resposta d’aquest editor no és positiva, cap problema i gràcies!, en cercaré un altre. No cal frissar. Un apunt: es tracta d’un projecte molt personal, gairebé capriciós. Un altre apunt: consider aquest nou projecte com una mena de comiat i d’homenatge a les lectures que em varen fer lector i, potser, escriptor (si és que ho sóc, escriptor). I un apunt final (per ara): en aquest nou projecte hi són les falzies. Elles se’n van d’aquí a unes setmanes. La seva estada entre nosaltres és massa breu. Agitada i alegre, renouera; però, massa breu sempre. Estim les falzies. El que signifiquen. Tenc escrit (Aquí diu vent, Adia, 2023:
“Faig un sol prec a qui regeix -o s’ho pensa- el gir de les esferes que omplen l’Univers. Quan jo no hi sigui, per favor, que arribin les falzies puntualment en començar la primavera” (pàgina 98).
I també:
“Per molt que el mirem el vol de les falzies no es desgasta, sempre és nou de trinca, afuat, gojós i cridaner. És la gran joia que vull deixar-vos per herència. Que sigui això, i no res més, la meva deixa escrita al cel” (pàgina 106).
És de literatura, doncs, del que jo vull escriure.