Ho dic des del principi: pens que seria un acte de dignitat i de franquesa que l’Estat espanyol demanàs disculpes per les accions desenvolupades arreu després del que pomposament es nomena amb eufemismes com el del Descubrimiento. La trobada amb Amèrica va significar expoliació de recursos i eliminació completa o aculturació total de les cultures que hi vivien. L’Espanya d’aleshores, i Portugal, Anglaterra, França, els Països Baixos, i tants d’altres per tot el món en aquell temps i després (pensem en Bèlgica i el Congo, en Rússia, en Xina…). No és fàcil demanar perdó. Però, es pot fer amb voluntat i sense haver d’humiliar-se. Es pot fer i s’hauria de fer perquè d’una vegada l’Estat espanyol tancaria noblement aquest assumpte. Una resposta educada i cordialment sincera a l’ex–president López Obrador hagués estat, al seu moment, un acte de germanor i de respecte, i d’afecte. Qualcú, però, li demanà amb prepotència i menyspreu per l’origen dels seus llinatges: López, Obrador…, que evidentment no són maies ni asteques ni tolteques… Però, ai!, el gran problema d’Espanya és -ho deia fa poques setmanes un articulista- l’”españolidad“. Afegesc que l’altre gran problema espanyol és Madrid, la Cort, allò de “España dentro de España“. Si no deixam tot això enrera no avançarem mai. És curiós veure com ni els pensadors suposadament a bastament informats saben sortir d’aquest embolic. És el cas d’aquest opinador del Diario de Mallorca. En aquest fragment se li veu tot d’una el llautó. L’articulista vol curar-se en salut i afirma encertadament que “no se puede juzgar el pasado con criterios y moralidad del presente“, per immediatament caure en la contradicció i mostrar l’”españolidad” irrenunciable del seu discurs i del seu tarannà, el menyspreu a tot el que no sigui espanyol, el supremacisme europeu i occidental, el rastre del colonialisme enyorat: “Cortés se encontró con un pueblo… que vivía en la Edad de Piedra (no conocía ni la rueda ni el bronce) y que tenía subyugados a sus vecinos…“. És a dir: jutja amb criteris del (seu) present el passat. Com si l’Espanya d’aleshores no hagués expulsat moros i jueus, per exemple (i confiscat els bens d’aquesta gent). I no se n’adona? I mira per on!, la Conquista esdevé una “auténtica guerra de liberación indigena“. Llavors entima el menyspreu: els mexicans són un desastre gestor (des què s’independitzaren?), els “conquistadores… les metieron en la modernidad“, i la culpa és de “los abuelos de los mexicanos actuales y no los míos, que nunca fueron por aquellas tierras“… I així. Falten, segurament perquè l’articulista no tenia més espai, les repetides referències a la religió catòlica i a la “lengua“… En fi: el de sempre. Jo sí deman perdó. Perquè a mi, l’Estat espanyol em tracta gairebé igual. Des de la perspectiva de la colonització, de l’expoli de recursos, de l’aculturació: “¿Qué dice tu carnet de identidad?“, demanen els espanyols massa sovint… Ai, l’”españolidad“!
PS: L’article del qual n’he reproduit un fragment a dalt és de dia 29 de setembre. Avui, el mateix diari en publica un altre on s’exposen dos arguments de l’españolidad ofesa que falten en l’anterior i que són repetits un pic i un altre, no gens originals: la pregunta de fins quan hem de retrocedir en el temps per demanar perdó (o perquè ens el demanin) i especialment insistint en si hem de demanar perdó a l’Imperi Romà (!), i l’al.lusió, que no falti, a l’obra de Bartolomé de las Casas… En fi!