Els pins./ La canalada fèrtil./ El cant matinal/ d’una alosa/ a l’àmpit/ de la finestra…
Són versos d’en Jean Serra, versos de fa temps que encara m’agraden. El vaig conèixer fa molts d’anys, i tenguérem una relació epistolar espaïada amb intercanvi de les nostres obres. Era nascut a Algèria. Tenc molts de llibres seus, tant poemaris com de textos amb prosa, aquests sempre pensats per mostrar els valors commovedors de la llengua i del paisatge de les Pitiüses, i de la Literatura. Alguns els tenc signats. També tenc els seus treballs d’antòleg o d’estudiós de la literatura eivissenca, de vegades redactats amb la col.laboració d’altres intel.lectuals del seu petit país, que també és el meu. Vaig proposar-li, no fa molt, o ja fa massa, una col.laboració en un llibre de fotografies d’en Sebastià Torrens (Illes Balears, Triangle, 2012). Va fer-la. Perquè era generós. En Jean, certament, tenia una personalitat complexa, sovint indesxifrable, i una sensibilitat extrema, que amara tot el seu escriure. Era home discret, fener. Al despatx on ara escric aquestes línies de recordatori hi penja un bell dibuix seu, perquè en Jean era també un artista plàstic envejable. Caminava, sortia a rodar el món. I després escrivia sobre camins i sobre camins i llocs, dibuixava. Publicà qualque quadern dels seus viatges.
Més versos seus: Els ocells,/ escolta els ocells… Segur que els escoltava. Repassaré avui Marques (El Gall, 2013). Si incloc en aquesta entrada una fotografia d’en Jean en blanc i negre és perquè hi és somrient.