D’un riu soberg i d’un planeta solitari

A principis d’aquest febrer es va convocar arreu, com cada any, el Dia de llegir Verne (8 de febrer). Quina ha estat la manera amb la qual jo l’he celebrat, aquest dia de reconeixement al gran autor francès, que tant ha pesat en la meva formació com a lector i com a escriptor? Doncs, vaig comanar abans a una llibreria de segona mà una versió en castellà de la novel.la Le superbe Orénoque, que he aconseguit, El soberbio Orinoco, en una edició econòmica, però més que suficient (Orbis) per a l’ocasió. Especialment, perquè inclou les molt i sempre evocadores imatges del gravador George Roux, que acompanyaren a finals del XIX les edicions dels Viatges Extraordinaris del mestre escriptor. La novel.la està dedicada a descriure entre aventures i peripècies vàries el riu que li dona títol. Andrea Wulf, al llibre apassionant que dedicà a la vida i obra d’Alexander von Humboldt i que els Reis d’Orient deixaren per a mi a ca-nostra fa poc més d’un mes, afirma que la novel.la de Verne és un homenatge a aquest explorador; n’usa descripcions i referències. Altra gent diu que Verne dedicà tres novel.les a tres grans rius del món: Amazones (La jangada), Congo (Un capità de 15 anys) i Orinoco. Casualment, la lectura d’aquesta novel.la ha coincidit amb la que he fet d’una novel.la molt més recent: Orbital, de Samantha Harvey, premiada amb el Booker, i que, mira per on, pot remetre a les que Verne dedicà al viatge entorn de la lluna. Orbital potser no és tant una novel.la com un assaig. Impressiona perquè mostra com és un dia, el dia a dia, dels astronautes que habiten una estació espacial, i perquè mostra com es veu el nostre planeta des de les finestres del seu habitacle. Crec que és més un llibre de pensaments i que fa pensar molt sobre la nostra condició de raresa única en un planeta també rar i únic. Si som nosaltres sols en tot l’Univers, per què ens encabotam a fer-lo malbé i a maltractar-nos? Recoman aquest lectura. És singular.