Aquest mes escric massa. I avui, l’entrada us demana paciència lectora. Exposa una notícia i una pregunta. Ahir, i això és la notícia, la Federació Balear de Muntanya va aconseguir reunir un esplet de veterans escaladors, de pioners en això d’enfilar-se per les roques i parets de les muntanyes de l’illa. El motiu: la presentació d’un llibre que conta els primers temps de l’escalada a ca-nostra, diguem, entre finals dels seixanta i finals dels setanta, i que tria i senyala dotze escalades que els dos autors, entre ells en Bernat Torres, consideren clàssiques: sa Gubia, es Cornador Gran, l’agulla des Frare, l’esperó del Morro d’en Pelut, el Diedre Blanc des Cornador, i d’altres. Malauradament, com sol passar massa sovint amb les edicions locals, el dia de la presentació no hi ha els llibres encara a l’abast del públic assistent. Naturalment, jo no he estat escalador (just he fet temptejos) i no he fet mai aquestes vies. Jo preferia caminar, i a l’estiu fer torrents amb els amics amb els quals aleshores formàvem grup, i amb algun dels quals encara sortim setmana a setmana a trescar per la Serra. En parlaré un altre dia. Deia que ahir vaig tenir, doncs, l’oportunitat de trobar v
ells coneguts (i voldria no oblidar-me’n cap): en Paco Bonet, en Bernat Torres (la germana del qual, na Cati, venia amb el nostre grup), en Pep Xisco Pardo, en Pere Llofriu (del qual en seguesc els escrits), en Guillem Martí, en Pere Sintes, en Jose García Ochogavía, en Manel Muntaner, en Bernadí Company, en Jopela… Hi havia en Manel Domènech, Bitxo, sobretot espeleòleg, i que reivindida, crec que amb raó, haver donat el nom del GEM al Grup Excursionista de Mallorca a principis dels setanta… Hi faltaven en Guillem Roig i en Pere Brunet… I en Leo… Hi faltaven en Pere González i en Tolo Valls (que viu a Barcelona des de fa anys). Hi faltaven els estimats Vicenç i Joan Sastre, amb els quals encara sortim. Hi faltaven altres companys. Altres noms. Però, no us penseu que n’hi hagués massa més, aleshores. Ens trobàvem tots a la Serra o en el tren o en els autobusos, de vegades féiem trossos de camins junts fins que cadascú partia cap el seu objectiu… Ens coneixíem gairebé tots (i totes). Eren els inicis. Escalar, aleshores, era tota una aventura. Imaginau els materials que tenia aquesta gent! Quan jo mateix, ben poruc, vaig fer sa Fosca (1973), la meva corda era feta de trossos d’altres cordes, una imprudència… Això ho contaré un altre dia: ho tenc anotat tot a una plagueta d’aquell any (escric des de fa temps una mena de diari). Hi tenc anotades les excursions, i en algun cas fins i tot tenc fotografies (a l’esquerra, podeu veure, amb la tècnica imitada de les Rutes amagades de Mallorca, el torrent de Bàlitx i una anotació del dia que férem el torrent, amb una sortida aleshores ben difícil). I ara ve la pregunta que exposo al títol d’aquesta entrada: qui va ser la primera dona a fer sa Fosca? Sempre he cregut que va ser la que encara és la meva dona i companya, n’Assumpció, na Xon, com li diem familiarment. No ho sé. Diuen que una escaladora… Diuen que la dona d’un els que va fer aquell torrent enigmàtic per primera vegada… No ho sé. Aporto una documentació curiosa, si més no per comunicar que na Xon va passar sa Fosca els dies 1 i 2 d’octubre de 1974. Si qualcú sap notícies d’alguna dona que fes aquest torrent en una data anterior, li prec que m’ho digui. No m’agradaria prendre el mèrit de ningú ni dir mentides. Mentretant, preferesc creure el que consta en la plagueta que jo vaig escriure l’estiu d’aquell any. Aquesta: 
Aquí teniu l’anotació que hi vaig fer el dia 1 d’octubre de 1974, i que feia referència a què na Xon havia entrat a la Fosca amb el seu germà, en Pere González, i amb el seu company habitual de cordada, en Tolo Valls: 
I aquí teniu l’anotació que hi vaig fer, el dia següent, 2 d’octubre, un cop que ella i els seus companys ja havien fet el torrent amb èxit:
Hi podeu llegir com l’eufòria em fa dir que ella és la primera Dama Fosquera! I podeu veure com jo escrivia Schon, aleshores. No estava normalitzat, el meu català. El mes d’octubre d’enguany farà quaranta anys des que ella va fer sa Fosca! Passa el temps! I repetesc: un dia contaré la meva anada per allà dins. És de rècord. Ho anuncio des d’ara mateix.