Salobrar

Hi he anat avui horabaixa. Els aucells s’han deixat veure a la fi. Al principi, quan he arribat, feia encara massa sol, massa calor, un poc de vent que alçava l’arena en què el fang eixut s’ha convertit després d’un estiu llarg i sec. És un dels llocs que més m’agrada de l’illa, amb la Serra i la península d’Artà. El Salobrar és un lloc iniciàtic per a mi. Allà hi descobrírem un món fa molts d’anys. Com record el primer flamenc vist, i el primer mussol migrant i els primers avisadors, tan familiars després! De moltes espècies en vaig veure els primers exemplars al Salobrar de Campos. Sempre m’ha faltat un allargavista. Amb els prismàtics no és suficient per a mi. Voldria tenir, veure, sentir els aucells ben a prop, identificar-los sense possibilitat d’error. Què hi he vist avui? Doncs: un bec d’alena, encara una seixantena d’avisadors (alguns ben joves), devers 500 collblaus, una trentena de sel.les, agrons, arpelles (tres exemplars, un de mascle), cabots i oronelles (ja se’n van) i falzies (en passen encara!). Naturalment, curleres i agrons blancs, i vitracs i corriols… I un individu de no sé quina espècie, molt tintat, obscur, quasi negre. Un fuell estrany…? Hi deix l’interrogant, és clar. No hi havia flamencs, cosa rara darrerament. Fa quaranta anys, quasi no se’n veien. En els darrers anys, sempre n’hi sol haver, i de vegades amb abundància que no podíem esperar quan començàvem a fer les nostres primeres tresques ornitològiques. Parlo dels anys setanta, de principis de la dècada. Amb el mòbil he fet unes fotografies. Pur enyor. I he dibuixat una de les casetes en el meu quadern de notes.