Esporles. 10:30 hores. Dia 15 de novembre. N’Albert Catalan i jo ens reunim per dibuixar una estona 
al passeig, on hi ha les paradetes del mercat setmanal. És l’excusa per entretenir-nos i compartir una activitat que ens plau. En tenim ganes. N’Amàlia farà fotografies. Aquí ens teniu, armats de llàpissos i de plagueta, aplicats com escolars disciplinats i amb ganes de treure bona nota. El primer que aprendrem és que cal portar una cadireta de missa o trobar un seient; dibuixar de dret, sense saber-ne massa, és difícil. També aprendrem que la gent no està mai aturada: sempre es mou, la qual cosa fa que els models siguin fugissers i mals de glapir. Per cert: la gent que passa pel nostre costat sent una gran curiositat per veure què estam fent. Com que N’Albert viu allà, no va aturar-se de rebre salutacions. Seguim l’exemple del moviment Urban Sketchers, que poc a poc s’escampa internacionalment. Feim les nostres primeres passes. Tastam. Exploram. Guixam el paper amb un cert temor. No hem perdut, sortosament, les ganes d’aprendre. N’Albert és un gran dibuixant. Un molt bon sketcher. Vet aquí la prova indiscutible: 
Pel meu compte, he pogut fer els següents dibuixos: la mateixa parad
eta des d’una altra perspectiva, una de les venedores de Sa Placeta (on hi ha un mercadet d’articles de segona mà), el meu comp
any d’aventures en plena tasca (sento dir que el dibuix no s’assembla quasi gens al model: què hi farem!, intentaré dibuixar-lo millor en la propera eixida), i un pacient venedor de plantes (que descarto de penjar aquí). Em sembla que, a més de molt imperfecte
s, els meus esquetxos són molt ingenuïstes (per no dir “infantils”). Hi poso, això sí, un poc de color. Per provar. En el fons es tracta d’això, només: experimentar. Al final, N’Amàlia em regala aquesta fotografia tan divertida, que podríem titular:”Sketcher atribolat“.