Un dia pitjor

No m’agrada usar aquesta pàgina per queixar-me (un dels meus vicis). Aquí només voldria expressar l’agraïment pel fet ben simple de ser viu, i de poder gaudir així dels ocells i dels amics, de la família que ha hagut de patir la difícil responsabilitat de conviure amb jo i les meves dèries. Aquí només voldria parlar de llibres i lectures, de projectes -quan en tenc-, qualque vegada de dibuixos, de ressenyes a la premsa, de l’harmònica, de visites a escoles, d’excursions per la muntanya, i dels fets culturals on tenc la sort de ser-hi i als quals, fins i tot, qualque vegada m’hi conviden. Però, avui és un dia pitjor. Un altre d’aquests dies pitjors que hem viscut en els darrers anys, i que m’eren impensables. Hem sabut de corrupció sistemàtica, dels atacs a la llengua i a l’escola, de mentides, de desnonaments, d’entregues en frontera contra tot dret humà fonamental, d’impunitats que fan vergonya; hem sabut que ens governen -ara està provat, per si en teníem dubtes- molts homes i dones de perversa condició, egoístes, avariciosos, incapaços de sentir la compassió que ens defineix com sers humans. Recordau el lamentable “¡Qué se jodan!“? És i ha estat el seu lema: així són ells (i elles), i provénen d’on provénen. Doncs bé, avui encara és un dia pitjor. Si s’aprova la nova llei que limita els nostres drets. Perquè, era avui? Drets que defineixen la condició de ciutatans. Avui se’ns retalla encara més la llibertat. Avui? És possible. Hauria de ser impossible, això, en qualsevol dia. Preferiria haver escrit un poc del goig que vaig sentir ahir mentre que contava facècies als al.lots, ben menuts, que assistiren al Festival de Literatura Infantil i Juvenil, al Trui Teatre. Hi havia, a l’escenari, un gran alicorn. I en els ulls de cada infant, una dosi infinita d’esperança per a mi.