Passen coses terribles i desconcertants, que provoquen reaccions potser de conseqüències encara més perverses que les causes d’aquestes reaccions. Hi ha preguntes que no tenen resposta. El conflicte cognitiu és poderós. Com el resoldrem? Apostarem per la violència desfermada, justificada amb discursos bel.licistes aparentment continguts? O preferirem ser en veritat prudents, acceptar que no tot és blanc o negre, que qualcú causa el mal per interessos concrets, que nosaltres, els ciutatans, no podem oposar cap altra resistència que la bona voluntat? D’on prové l’odi? I el menyspreu per la vida… dels altres? No neixen del no res, aquests pensaments, aquests comportaments. Quin és el substrat ideològic? O és pura follia? Si es tracta d’una patologia qui la pot patir? Què la indueix? I posem els peus a terra: qui subministra les armes? Qui prepara els cops? Per què ens esveram -el tractament que en fa la premsa és equivalent al d’un gran espectacle; fa vergonya- si el fet és a Paris i, en canvi, capejam 
resignats o miram a una altra banda quan està passant cada dia, cada dia!, a llocs llunyans com Síria o Sudan o…? Passen coses i intento superar-les amb passejades i lectures. Ahir, al Salobrar, vaig tenir temps de recórrer el territori on vaig ambientar Les ales roges, ja fa molts d’anys, un relat que, en la seva senzillesa, encara pot tenir vigència. Un relat que jo estimo molt i que ha estat molt llegit a Mallorca (i em consta que a fora Mallorca). Diuen que el Salobrar serà aviat un nou parc natural… Veurem. Vaig poder observar com unes arpelles (fins a set, ahir!) empaitaven un falcó pelegrí parat en terra estoicament. El dia era boníssim. Vaig poder dibuixar, també, un apunt del qual en reproduesc només un detall:
