Lectures i una nova companyia silenciosa

Sí, des de fa unes setmanes m’acompanya un nou amic. És petit i magre, i també robust. Molt petit. I molt discret. Tant que roman tot el temps quiet sobre la taula escriptori i calla. Mira. Escolta. No incordia. No demana. No reclama res ni es queixa. No es mou gens si no l’empenyen a fer-ho. Es deixa fer. Es deixa mirar. Es deixa dibuixar. M’obligo a fer-ho cada dia. Per veure si puc millorar la meva pràctica en el dibuix ràpid de la figura humana, tan movedisa i complexa. Poc a poc, i sense rendir-se, com diu, amb severitat riolera, que ha de fer-se el dibuix la que fou durant alguns mesos professora meva Núria Sunyer. L’homenet de fusta, mentre que rep el càstig de veure’s desfigurat en el paper per les meves provatures i esborranys amb el llàpis, veu com s’acaramullen les lectures pendents a la prestatgeria en la que els deso tot d’una que arriben per correu o per missatgeria de les editorials o quan els porto jo mateix de la llibreria on els hagi pogut comprar. Novetats infantils i juvenils (massa!) i comandes meves. Les primeres les comento, quan m’agraden, al suplement Bellver del Diario de Mallorca. De tant en tant penjo en aquesta pàgina virtual les ressenyes publicades. Les segones, les llegesc així com puc. Una estona cada dia. Ara estic amb ¡Adiós, libros míos! del japonès Kenzaburo Oé i amb Al límite de l’americà Thomas Pynchon, dues novel.les molt distintes, extranyes, no obstant, relacionades entre si, si més no, perquè són creacions posteriors al terrible 11S. L’atemptat a les Torres Bessones marca, poc o molt, directa o indirectament, els arguments dels dos llibres. Pur entreteniment serà per a mi la lectura dels dos nous relats de l’Oest publicats en un sol volum per Valdemar a la seva sèrie Frontera, en aquest cas Hombre i ¡Que viene Valdez!, d’Elmore Leonard. Felicito molt cordialment l’editorial Tundra per la reedició en castellà (quan i qui la voldrà editar en català?) de Los lobos también lloran, de Farley Mowat, una història d’aventures naturalistes molt divertida. Jo en conservo encara l’edició de Debate, de principis dels anys vuitanta. Una lectura que al seu moment em va entusiasmar (té moments del tot hilarants). Tracta de llops, naturalment. Salvatges, és clar. I de la seva conservació, sempre problemàtica. L’original anglès (l’autor era canadenc, si no vaig errat) es diu Never Cry Wolf, expressió que també fou el títol de la magnífica pel.lícula basada en el text. Si no l’heu vista, ja podeu cercar-la per fer-ho! El Consell de Mallorca en va fer al menys una còpia subtitulada en català a instància meva, en ocasió d’un cicle de cinema conservacionista a Manacor (ja ha plogut!). Tundra edita també dos reculls d’articles de bona i rigorosa divulgació científica que segurament seran d’un gran interés: Apuntes de Conservación biológica. Experiencias, reflexiones y perplejidades de un naturalista, del meu bon amic i savi naturalista Joan Mayol, i Los vencejos sueñan despiertos, del també naturalista David Álvarez. El títol és tot un encert. Tenia ganes de rellegir l’Orlando de Virginia Woolf: n’he comprat fa poc aquesta versió per satisfer-les. És una obra digna de ser rellegida. I també en tenc de conèixer què diu Peter Handke al seu nou assaig titulat precisament Ensayo sobre el lugar silencioso. I desig veure com ho diu. És un autor rar, Handke, molt particular. M’obliga a esforçar-me com a lector (i modestament: com a escriptor). Lectures, doncs, no me’n falten. Ja ho podeu veure. Recomanar-les i compartir-les és un plaer.