Fins que sortiren els orvals, ahir a s’Albufera de Mallorca

Fins que sortiren els orvals, ja quasi fosc, vaig romandre ahir al parc natural de s’Albufera, mentre que els agrons blancs i els esplugabous es colgaven en els seus dormidors. Curiós aucell, l’orval: és un ardeid nocturn. Un agró nocturn. El seu nom científic fa referència als seus hàbits peculiars: Nycticorax nycticorax. El corb de la nit, podria ser la traducció, o una cosa semblant. Ens ho explicava, i molt bé i amb una sàvia amenitat, en Pere Vicenç, naturalista veterà, expert, durant les sessions de formació per als ornitòlegs que participaran en els diferents recomptes anuals d’aucells aquàtics hivernants, que solen fer-se durant el mes de gener. Convocava el GOB de Mallorca amb el suport i les facilitats del parc natural. Al matí, la sessió ens mostrà -o ens recordà- els trets més clars per a la identificació dels anàtids en el camp: grises, cetles, moretons, cullerots… Detalls importants: un mirallet de plomes colorides o blanques en l’ala, el color o la longitud del bec, el volum arrodonit o allargassat del cos, el cant propi de cada espècie… La sessió de la tarda tractà  sobre els ardeids, els agrons: blanc, blanc gros, roig, gris, bitó, quequí, suís, orval… Érem un bon aplec. Hi havia vells coneguts i, el millor, gent nova per a mi, si més no, amb ganes d’aprendre i de participar en un treball preciós, el seguiment quantitatiu de les poblacions d’aus de prat en diferents llocs i en diferents èpoques de l’any. Feia temps que no assistia a una reunió com aquesta. Vaig aprendre molt, i vaig recordar molt. Fa quaranta anys, a s’Albufera hi havíem d’entrar d’amagat, i si vèiem, sempre massa lluny, un ànec coer o un xiulador fèiem festa grossa. La feina sovint ingènua d’aquells primers conservacionistes va ser, ara es veu, molt positiva. Haver-hi participat em satisfà, si em perdonau la vanitat de comentar-ho novament. I les amistats que establírem en aquell temps d’il.lusió i en aquelles visites furtives a la més gran zona humida de les Illes Balears és permanent. L’albufera de Mallorca està molt ben gestionada, i encara podria estar-hi més, si a la fi acaba la política de restricció que ha dominat els darrers anys i de la qual preferesc no parlar-ne, perquè m’encendria massa. És preferible deixar constància de la positiva activitat d’ahir, compartida, i servar en el meu quadern de camp el registre de les observacions que vaig poder fer des dels aguaits o des de les voreres dels canals. I en el meu quadern de dibuix, els dibuixos que vaig poder fer, apunts d’una jornada preciosa i completa. I en les ninetes i en la memòria, la sempre agitada sortida dels orvals dels arbres on han passat el dia, ocults. Llums, colors, formes, vols, ombres, niguls, l’oratge que somou el canyet, sons, veus d’aucells, plugeta, olors, sensacions, passes, comentaris, silencis… S’Albufera és un bon lloc per caminar, per visitar, per observar els aucells, per dibuixar, per viure unes hores en la quietud i en la solitud necessàries per prendre forces, per tractar de comprendre, per sentir-nos part de la meravella de viure, això tan misteriós i tan atzarós.