Una pàgina d’apunts dibuixats al Salobrar. Hi he trobar un crani d’ànnera. He vist, com a mínim 219 flamencs. I un ornitòleg, tan solitari com jo. Feia bon temps. Podíem oir la remor dels moscards, un cop que l’aire s’ha escalfat. Sonaven xiulos de curlera. N’hi havia, avui. S’han deixat veure bé. La piuladissa atrafegada dels corriols i dels pica-platges animava els estanys més propers al camí des d’on jo els observava. Un clam de gavina, esguerrat. Juies, titines, ànneres… He vist tres arpelles. Un fuell. Dos agrons i una dotzena llarga d’agrons blancs… La companyia de sempre. El sol i un lleuger oratge; al principi, fred a les mans. Després, a la tarda, ja a casa, tocava fet net algunes prestatgeries. Llevar pols, retirar llibres i desar els que no patiran, per ara, l’exili. De temps en temps he de buidar la biblioteca. M’ha agradat trobar La vall de l’Issa, un extraordinari llibre de memòries d’una infantesa singular, de l’autor polonès Czeslaw Milosz (o com sigui que s’escrigui) o la història de Tristram Shandy o uns llibres de cetreria medieval o algunes novel.les del cicle de l’Oest del fantasiós Karl May, oblidades (però, ni les dono de baixa ni oblido els seus dos principals personatges emblemàtics: Winnetou i Old Shatterhand) o les obres de Miquel Àngel Riera o el relat del viatge de Charles Darwin entorn del món o les de… Aquests són llibres que sempre tendran un lloc a ca-nostra. He trobat algunes arnes escàpoles (que han estat indultades). Espero que puguin resistir l’olor del neteja-mobles amb què he ruixat generosament els prestatges, abans de passar-hi amb energia un pedaç. Desar la biblioteca, a més de ser un deure de necessària ordenació domèstica, té alguna cosa d’exercici memorialístic. Som el que hem llegit. Algunes lectures els enyoram. Per ventura perquè enyoram allò que ja no som ni podrem tornar a ser o ni tan sols no voldríem tornar a ser. Desar la biblioteca em reconcilia amb una part important de mi mateix: en la lectura, comprenc, no hi he perdut el temps. Potser n’he g
uanyat.