De moment, estic ben a punt d’acabar la lectura d’El imperio comanche, de Pekka Hämäläinen (espero no haver-me equivocat amb els accents). Dóna una idea per a mi nova de les relacions històriques entre els comanxes i l’imperi espanyol a Nova Espanya, amb el primer Texas independent
, amb Mèxic ja independitzat, i
amb els Estats Units expansius. Relacions alhora de competència i de domini, amb avantatge pels comanxes (!!!) fins a, més o manco, l’acabament de la guerra civil americana. L’evolució dels comenxes des del segle XVII, poc nombrosos i pobres, fins el XIX, quan foren molt nombrosos i molt rics gràcies a haver sabut crear la seva pròpia cultura del cavall, és admirable. La desfachatez intelectual, d’Ignacio Sánchez-Cuenca és, per a mi, un llibre necessari: demostra la superficialitat i la grolleria intel.lectual dels “opinadors” a certa premsa escrita espanyola
. Són noms amb prestigi merescut, que no els puc discutir ni ho faig, en els camps literari o acadèmic, però, que, quan opinen d’allò públic i/o polític, expressen idees que no tenen superior nivell ni superior qualitat que les que pugui exposar qualsevol de nosaltres. El problema, i molt gros, és que aquests intel.lectuals han estat els “progressistes oficials” del pensament d
e l’Estat en les darreres dècades quan no passen de ser tertulians de taverna, quan parlen d’allò que parlam tots nosaltres, creient-nos ser els més savis del món. Amb la diferència que ells han arribat a creure’s portadors de veritats indiscutibles: Fernando Savater, autor d’una magnífica lloança a les lectures de la joventut i de la infantesa, La infancia recuperada, de lectura obligatòria, Jon Juaristi, Félix de Azúa (home cultíssim), Juan Luis Cebrián, J
avier Cercas (autor de boníssimes novel.les), Antonio Muñoz Molina, Javier Marías, Arturo Pérez Reverte, Mario Vargas Llosa… Són bons o boníssims escriptors, i alguns són bons o boníssims acadèmics, i persones de gran cultura. No veuen, però, més enllà de nosaltres. Al llibre es diu que gairebé mai no opinen del que passa més enllà d’Espanya: per tant, són provincians. No entenen -ni volen entendre- la diversitat cultural espanyola (creuen sempre que les “altres cultures d’Espanya” són inferiors a la del centre, del Madrid cortesà, del que s’expressa en castellà. Tenen un pensament messetari i són creients dels mites unitaristes dels Reis Catòlics. Són de “toros” i de “fandangos”. No per casualitat tots són anti-nacionalistes (com odïen el nacionalisme basc i el català!), i són molt espanyols, tot i que s’esforcen a negar-ho sempre que poden, al.ludint a la seva condició de “ciutatans del món”. No per casualitat solen escriure a l’ABC i a l’altre ABC, El País, i alguns han acabat en El Mundo, La Razón o en les tertúlies de les televisions de la dreta casposa espanyola… El jardinero del rey, de Frédéric Richaud, és una novel.la històrica. No en sé res. Només, que el tema m’atrau: un botànic, disseny de jardins, intrigues a la cort francesa del barroc, el Racionalisme, la Il.lustració incipient… Mason y Dixon, del singular Thomas Pynchon, és una novel.la, també històrica, so
bre la demarcació de fronteres entre certs estats dels nous Estats Units, una línia que, pel que sembla senyalà la partició entre el nord i el sud, enfrontats pel model de desenvolupament econòmic, simbolitzat sempre per l’actitud dels diferents estats envers de l’esclavatge (vegeu el petit mapa adjunt). Lletrescades, de Damià Rotger Miró, un jove poeta i, sobretot, un veterà i expert tipògraf, ens parla de sentiments i percepcions des de la perspectiva de qui és un enamorat de les lletres -literalment: de les lletres i de com es dissenyen i per a què, i de què expressen elles soles, les lletres. La presentació, a la llibreria Literanta, amb lectures d’algunes de les poesies de Damià Rotger, va ser molt entretenguda i enriquidora. La Tipografia és un món. Damià Rotger el coneix bé i ens el vol mostrar. Pel que fa als meus aprenentatges, aquí teniu una mostra dels darrers deures fets:
