Nova col.lecció i nova oportunitat perduda

S’inicia una col.lecció de textos clàssics per a joves: Clásicos Hispánicos. La promou Anaya, una editorial que m’és molt simpàtica per la bona feina que ha fet i fa, perquè hi tenc llibres editats. També a Barcanova, el segell català de l’empresa, on em tracten de meravella. I perquè hi he escrit, per comanda, guies de turisme de les Illes Balears. Sempre m’han tractat bé, molt bé, i sempre han tractat més que bé el meu treball. La fundació que en depèn m’ha fet participar de vegades en campanyes de promoció de la lectura, amb experiències molt riques i inoblidables a Peñaranda de Bracamonte o a la província de Badajoz… No en tenc, doncs, cap queixa personal ni professional. La nova col.lecció, no ho dubto, serà un èxit. I contribuirà a difondre clàssics literaris entre els joves. Bona feina. Hi ha, per ara, quatre textos presentats: Lazarillo de Tormes, Rimas y Leyendas, Antología de relatos fantásticos españoles, Don Quijote de la Mancha (selección). Indiscutibles clàssics. “On és, doncs, el tema en qüestió?”, em direu. Que s’assimila una vegada més “hispànic” a “castellà”. La col.lecció aferma una lamentable i contínua exclusió de tot el que, en el context hispànic, no sigui castellà. Les literatures catalana, gallega i basca no existeixen. De fet, ja és així desgraciadament al diccionari de la RAE, ben al contrari que en els diccionaris catalans que conec. No són hispàniques i, per tant, no existeixen, aquestes literatures no castellanes. Es nega als escolars que rebran aquestes textos de Clásicos Hispánicos la possibilitat de veure Espanya d’una altra manera. Es nega als professors i professores la preciosa possibilitat de presentar als seus alumnes les riques literatures que compartim. No podrien haver pensat, els creadors de la col.lecció, d’aprofitar l’ocasió per presentar quatre clàssics hispànics de veres i, quan correspongués, en edició bilingüe? Per exemple: Lazarillo de Tormes, El llibre de les bèsties de Ramon Llull, Cantares gallegos de Rosalia de Castro, i Umezurtz-olerkiak de Xabier de Lizardi. En què pensen els editors de la col.lecció? Pensen en castellà, això ja ho sabem, i és lícit. Però, pensen en les altres literatures hispániques? Se’ls ha ensenyat a pensar en les altres literatures hispàniques? No. I ho sento. No és extrany que molts de catalans se’n vulguin anar d’un lloc on no se’ls reconeix la pròpia literatura. Per què, una darrera de l’altra, es perden tantes oportunitats de descriure i mostrar als joves que la cultura de l’Estat espanyol és plural de veres, i no homogènia? Que vàries són les literatures que conviuen en el territori denominat Hispània pels antics, d’abans que aquestes litratures existissin? I ara passo a l’altra banda: sé de molts catalans (no sé els gallecs ni sé els bascos, pero, imagino que hi deu haver un sentiment semblant) que no acceptarien mai ser considerats hispànics ni tan sols en el sentit positiu i d’agermanament cultural i educatiu que jo vull donar a aquesta paraula, aquí, en aquest context. M’acusaran de fer tard. O de coses pitjors. Més d’un aprofitarà per esvergar-me una bona llenderada. I és que per ventura ja ho és tard. Són massa, les oportunitats perdudes. Massa.