Recuperar els ritmes

És el que cal fer quan hom torna d’un viatge: posar-se al dia, recomençar el que s’ha tallat per mor de la partida, recuperar els hàbits que ens dónen seguretat i que alhora de vegades entorpeixen el nostre desenvolupament personal, reprendre les afeccions, satisfer els compromisos i cumplir les beneïdes obligacions… La lectura, és clar! Entre pendents i comanats, vet aquí els llibres que pretenc llegir en les properes setmanes. En la frontera és la segona novel.la de la trilogia de la frontera de Cormac McCarthy: un western trascendent. L’imagino ardent com l’aire en el deserts de Texas o de New Mexico, o glaçat com les nits d’aquests llocs. El Danubio, de Claudio Magris, m’ha de servir, espero, per evocar el que he vist durant uns dies al delta del gran riu europeu, el curs del qual és descrit eruditament al llarg d’aquest text. Un año en los bosques, de Sue Hubbell, em sembla un títol prou atractiu, i si el tema correspon a allò que enuncia, m’ha d’interessar fort i no et moguis. De la mateixa editorial, Errata Naturae, i recomano una mirada al seu catàleg, un bon amic i molt bon lector, m’ha recomanat Los búfalos de Broken Heart, de Dan O’Brien. El subtítol explica molt: la aventura de recobrar una vida noble i salvatge. Com no pot agradar-me si parla de la recuperació del búfal americà o bisó? Per casa corren ara uns llibres amb poemes i cançons de Jim Morrison: Canciones, Desierto, Las nuevas criaturas, Los señores… Qui els haurà deixat? Un elf? Una poeta? Sens dubte un lector, o lectora, amb intencions generoses. No us extrany si hi faig unes immersions. De Bromera m’arriba El teu cos és ara una illa, de Paola Predicatori. Què pot ser? Tenc una certa prevenció envers aquesta mena de llibres sobre adolescents extraviats en el seu procés de creixement… N’he llegit, no obstant, comentaris molt favorables. No voldria prejutjar. No he de fer-ho. Primer caldrà llegir-lo. Al seu moment, doncs, l’avaluaré. També hauria d’obrir les carpetes de textos meus pendents de conclusió, de correcció, de preparació… Quina gran, immensa peresa! Vaig fent. Poc a poc. Molt poc a poc. I és que, en tot moment, penso: a qui pot interessar una cosa com aquesta: “Si l’home -o la dona- prové de les llàgrimes d’un déu, com diu una llegenda, hauríem de saber quin motiu, el dol o el goig, la ïra o la tendresa, la sevícia o la compassió…, va causar aquelles llàgrimes. No és el mateix ser creat des del desfici que ser-ho des de la il.lusió. Cosa òbvia. No crec que cap déu ens ho arribi a confessar.”?