El món del silenci

També, El mundo silencioso: aquest és el títol d’un dels llibres que hi havia a la biblioteca de ca-nostra, de quan jo era infant, al carrer dels Apuntadors de Palma, ben a prop del mollet i de la mar. Preparant, aquests dies, el power point amb que basaré una xerrada que he de fer sobre llibres i lectures de la meva infantesa (el proper dia 15, al local de l’Associació de Veïnats de Santa Pagesa), he trobat per internet la reproducció de la portada del llibre, exactament igual a la de l’edició de l’exemplar que teníem, de l’Editorial Éxito, de Barcelona. El llibre encara el tenc. El que no tenc és aquesta protecció en paper, que donava color i personalitat al llibre. Segur que el nostre El mundo silencioso prové d’una compra del meu pare a la llibreria Ereso, on hi tenia un compte corrent. Per a nosaltres, això era una cosa quasi màgica, perquè vèiem com el nostre pare comprava llibres sense pagar-los… Innocents criaturetes! Sens dubte la lectura d’aquest llibre del pioner del submarinisme Jacques Ives Cousteau ha tengut una influència essencial en la meva vida (amb altres molts llibres que eren en aquella biblioteca domèstica, aleshores rara, senzilla, però variada), sobretot en el meu sentiment positiu cap a la Naturalesa i els grans espais naturals i la fauna salvatge. No he estat afeccionat al busseig: no us ho penseu. De fet, la mar em fa respecte i sóc ridiculament propens al mareig. L’únic notable que he fet a la mar és contemplar-la sovint, visitar qualque illot balear amb els companys ornitòlegs, i pescar, també d’infant, amb canya o amb volantí… No he oblidat mai les aventures relatades en aquest llibre. Ni les fotografies que hi havia, en blanc i negre, no del tot precises, i no obstant, impactants en un cervell imaginatiu com el meu. Record la d’un temible cap de morena entre unes roques: tant, que en un conte acabat d’escriure recentment he ficat aquest cap de morena. Record molt especialment les imatges dels vellmarins a les platges de la Costa d’Or (colònia espanyola en aquell temps). Qui hagués dit llavors que jo en cercaria per la costa del Marroc, qualque dia? No he oblidat els llinatges dels bussos que tripulaven el primer mític Calypso del comandant Cousteau: Dumas, Tailliez, Falco, Fargues (que va morir intentant assolir un rècord mundial d’immersió)… No fa molt he pogut veure el documental El mundo del silencio, realitzat pel propi Cousteau i per un jove Luis Malle. Feia dècades que no el veia. El documental conserva la frescor -l’elementaritat- dels documentals de l’època. Va obtenir un Oscar, i algun premi a Cannes, si no vaig errat. Avui, és una peça de cinema naturalista quasi arqueològica, anacrònica. Pre-ecologista. Fins i tot, pre-conservacionista. I de fet, alguna de les escenes que conté són francament refusables des de la nostra perspectiva actual: la matança de taurons, per exemple, o el sacrifici d’un cap d’olla ferit per l’hèlice del vaixell de Cousteau, imprudentment menat en aquesta ocasió, o la pesca amb barrobins en un atol.ló… Què podem dir? No res. No podem jutjat fets passats des de la nostra situació present. En aquell temps, ells aprenien a moure’s en la mar, dins la mar. Inventaren, dissenyaren, adaptaren o perfeccionaren aparells avui habituals en els esports o els treballs submarins (el regulador Cousteau-Gagnan, l’Aqua-lung, les gàbies anti-taurons, les màquines per fotografiar sota l’aigua, motos submarines…), perquè les immersions durassin més temps i fossin més segures, i perquè els bussos no haguessin de dependre de l’aire subministrat des de l’exterior. Descobrien la profunditat marina. Hi penetraven. La feien accessible. Ells obriren, amb coratge i amb risc, les portes a un nou univers. Aquell llibre, aquelles aventures dels pioners de l’exploració submarina, aquella lectura varen ser regals per a mi.