Poc a poc, vaig aprenent l’ús de l’aquarel.la. Més lentament del que jo voldria, i segurament amb més rapidesa de la que podia imaginar quan vaig començar a fer-ne. És una activitat creativa molt gratificant. És un art misteriós, quasi màgic, que ofereix sorpreses. Ja farà quasi dos anys que vaig provar de fer les primeres. Recordo que vaig tenir durant mesos paper, aquarel.les i pinzells, i que no vaig atrevir-me a posar aigua i pigment al pinzell i a p
assar el color al paper. Imposava. Ara sé que no has de tenir por, sinó, atreviment. Que has d’embrutar pinzells i papers. Que has de provar. Copiar. Observar. Experimentar. Tudar i tot… Seguesc alguns models. Bé via Youtube (hi ha molts d’artistes que pengen videos didàctics o demostracions: Steve Cronin, Grant Fuller, Peter Seeler…, i mil més) bé via llibres (David Bellamy, Ron Ranson, Alwyn Crawshaws, Hazel Harrison, Jeanne Carbonetti…). N’he adquirit alguns a través d’Amazon, on es troben exemplars de segona mà en molt bon 
estat i de molt bon preu. De fet, costa més, molt més, el transport per correu o per missatgeria que el llibre en sí. Aquests dies n’espero tres d’un dels autors que més m’agrada: Ron Ranson. De segona mà són ridiculament barats. Reconec que Ron Ranson té un estil molt informal, molt propi i particular, i que la seva tècnica no és fàcil, perquè exigeix una mirada molt lliure sobre el paisatge. I una gran capacitat d’abstracció, diria jo. Però, curiosament em dóna llibertat. Me mostra camins de llibertat per pint
ar. Me permet fer taques amb rapidesa, intuitivament. També em dóna llibertat Jeanne Carbonetti: aigua i colors que expressen, i que no es limiten a reproduir. Carbonetti és més abstracta i més, diguem-ne, espiritual. Per reproduir -un paisatge: el que a mi m’interessa, sobretot; però, també una flor o un carrer, el que sigui- cal saber dibuixar molt bé: línia, composició, tonalitats, perspectiva, volum… I jo no en sé. Practico,
m’agrada. Ranson i Carbonetti són més expansius, espontanis, suggerents. Saben dibuixar, pero actuen des de l’impuls, o això sembla. Imagino que deu ser un impuls molt meditat previament, i modelat per una grandíssima força creativa i per una molt llarga experiència pràctica. Tenen per a mi un altre avantatge: me permeten no haver de contenir la meva impacència. La calma és condició essencial per a l’aquarel.la. Cal, un cop iniciat el projecte, esperar que el paper estigui eixut abans de seguir. I que es torni eixugar. I així, tant com sigui necessari: cal la lentitud, la paciència. Aixo em cruix. De moment, sense oblidar l’estudi dels altres autors ni els exercicis metòdics que proposen, vull seguir Ranson i el seu traç d’aparença grollera i arrauxada. I els suggeriments de Carbonetti, sensitius i vaporosos. I una conclusió: cal que vagi a classes si vull aprendre de bon de veres la difícil tècnica de les aquarel.les. Aina Amengual i Margalida Forteza són excel.lents mestres d’aquest art.
