Serà vera?

O seran especulacions (il.lusionades) meves? Ahir, en una caseta de les que mostren cada Nadal a la plaça Major de Palma pastorets, coves de Betlem, Reis, àngels, la Sagrada Família, suros, petites i simpàtiques figuretes de bestiar domèstic per posar d’ornament en els pessebres -ànneres, endiots, pollastres, xots, porquets, bous, someres…-, vet aquí que hi veig unes figures sorprenents, mai no esperades. Les d’uns aucells grans, no gens domèstics, sinó, salvatges. Uns flamencs! Fets a la mallorquina: a mà, de fang, ben pintats de rosa, el bec negre brilant, dos punts negres en el lloc dels ulls, els peus en un grop de fang arrodonit i pintat de verd, de peanya. Arrenglerats just devora d’uns coloms, d’unes oques blanques i d’unes gallines ponedores, segons s’explica en una nota informativa escrita a mà pels venedors de les figures. Flamencs en un Betlem! Quin encert! Una sorpresa ingenuïsta! I quin trencament tan original de la tradició, que fins i tot obliga a incloure un aiguamoll o un salobrar o unes salines en el betlem casolà! M’hi acosto per veure’ls de prop, i trobo unes altres notes manuscrites que informen del que són i del que costen, aquestes figures novedoses: “Flamenc Ales Roges”, una; i l’altra: “”Flamenc (Ales Roges) “del salobrar de Campos”". Em va ser impossible no pensar que aquests flamencs de betlem tenen l’origen en el meu relat per a infants Les ales roges, escrit fa uns trenta anys, guanyador del premi Josep Maria Folch i Torres (1987), que convoca encara l’editorial La Galera i que se sol concedir en la nit de Santa Llúcia, en una notable festa de la literatura catalana. Vaig escriure aquell relat animat per les meves experiències d’ornitòleg de camp al salobrar de Campos, on transcorre l’acció de la novel.leta. I també per relatar algunes de les peripècies que permeteren la seva conservació com a espai natural protegit (i encara futur parc natural). L’any 2018, pel març, farà trenta anys exactes de la primera edició. El bon amic Xavier Pastor, aleshores president de Greenpeace-Espanya va redactar una presentació. Ismael Balanyà va fer les il.lustracions, realistes, documentades. El fotògraf Jaume Gual va fer-me un retrat per a la contraportada o per a la solapa, segons l’edició, perquè d’edicions se’n feren moltes, per sort, ja que va ser un llibre molt llegit en escoles de primària… A l’inici del text hi vaig incloure una cita clàssica, de Marc Valeri Marcial, segle I dC: “Dat mihi penna rubens nomen“; o sigui: “Les ales roges em donen el nom”. Recordo que, molt abans de jo poder imaginar que qualque dia escriuria el llibre, uns afeccionats a l’observació dels aucells sentírem -eren els anys setanta encara- un pagès de la zona del salobrar de Campos nomenar el flamenc com “alic roig”, un nom arcaic, perdut, desusat, quasi oblidat, excepte per aquell bon home. Mai més no l’he tornat a sentir, aquest nom. El Diccionari Alcover-Moll el recull: “Ocell aquàtic, espècie Phoenicopterus antiquorum [avui ruber]“. Vaig titular el llibre de manera que es pogués recuperar aquell nom, modernitzar-lo: una (altra) vanitat meva. Molts d’infants mallorquins han llegit el llibre. És possible que un d’ells -nin o nina- hagués interioritzat el nom gràcies a la lectura del meu llibre, i hagués après a estimar els flamencs, i els hagués convertit a la fi, de gran, ja artesà o artesana del fang, en figures de betlem popular…? Si així fos, i només per això, hauria valgut del tot la pena escriure Les ales roges. M’agradaria que la meva especulació petulant fos certa. Són aquestes petites coses les que fan a la llarga satisfactòria la feina d’escriure. I si no ho és, m’agradarà contar-la com si ho fos! (El dibuix és còpia d’un exemple de Dibujo de aves,  de Juan Varela).