Començar l’any, seguir

Inici i continuació. Comença un any quan l’altre acaba. No hi ha separació ni aturades per a la contemplació ni per a la peresa. No podem demanar tèntol. Ni podem esperar descans. Només canvis de ritme, i de fet percebo que, implacable, el ritme s’accelera, senyal inequivoca de què ens tornam grans. Només trobam algunes fites que cal seguir i, si no en trobam en els camins que feim, aleshores hem de posar nosaltres les pròpies fites amb la il.lusió de què podran servir tal vegada a altres caminants que ens venguin darrera. Hem de seguir. Seguir. Seguir. Començo l’any amb algunes lectures de ca-nostra. Un oceà de memòria, d’en Sebastià Bennassar, ambientada, molt bé, a Portugal (Lisboa i algunes de les seves illes oceàniques, les Açores), amb responsabilitats que s’assumeixen potser massa tard. Bon escriptor, en Bennassar; té ofici i és fener. Els arbres que em conegueren, de na Rosa Maria Colom, ens porta amb una escriptura demorada a àmbits onírics, d’irrealitat, on es produeix allò inesperat; és un recull de relats breus, molt del gust de l’autora en els darrers temps. La ciutat de ningú, de n’Antoni Vidal Ferrando, és una bellíssima i singular classe pràctica de com es pot fer la Literatura d’ambició. De com molts no sabrem fer-la mai. Aquest és un llibre magnífic, de lectura obigada, diríem. Admirable en la forma i en el contingut. Començo l’any també amb un Claudio Magris pendent de relectura des de fa molt de temps: El danubi (com tantes de vegades, és difícil trobar per la xarxa una portada en condicions de la versió en català). I també tenc per llegir, i ho desconec tot d’aquest llibre, L’estació de les pluges d’en Miquel Horrach. No sé què serà. I he de fer una replega de nous poemaris d’autors nostres com Joan Perelló i Miquel Àngel Llauger, i d’altres. Això, sense comptar les nombroses -excessives!- novetats per a infants i joves que vaig rebent d’algunes editorials i de les millors o més interessants de les quals en faig quan puc les ressenyes per al suplement Bellver, una col.laboració que m’agrada sostenir. I començo l’any havent acabat jo mateix un altre breu llibre de textos improvisats en un dels meus quaderns d’ús quasi diari; en aquest cas, puc dir que es tracta dels textos recollits sota el títol Del quadern d’Adam, i que consta d’una trentena de breus proses, de les quals us en copio una tot seguit (la vint-i-quatrena, si no vaig errat): “m’he perdut en les mirades de la infància en les selves obagues dels papers en les dunes del més ample dels deserts en els coralls dels atolons on és possible encara oir el cant de les sirenes i les queixes dels tritons m’he perdut i no sé trobar les fites que podrien dur-me al principi de la història al temps del far a mitjanit i de les xarxes esteses al mollet de Palma vella“. Penso que hi sóc jo, en aquests textos. El meu jo actual. Ja podeu veure que no hi ha puntuació. Proves. Exploracions. També començo l’any amb aquarel.les. Per exemple, aquesta nova versió, més dramàtica, de la salina pitiüsa (esquerra) o aquest paisatge (dreta) a la manera de Ron Ranson, groller encara en el conjunt (no oblidem que sóc un aprenent), però, amb detalls per a mi atractius, com el que us destaco just a baix per cloure aquesta entrada, primera de l’any.