En un dia de vent -amb onatge a la mar, cops violents d’aigua a les roques, vols erràtics de gavina i gemecs de branques de pi somogudes en els costers llenegadissos o en les marjades encara amb oliveres abandonades-, caminàrem diumenge passat pel camí dit dels Pintors, que va des de Cala Deià fins a Béns d’Avall, i després a Sóller per diferents vies (Muleta, camí des Rost, etcètrera). També hi ha la possibilitat de tornar a Deià pel sender GR221, i enllaçar amb el camí de Castelló, o pel dels Ribassos, o pel de sa Vinyeta, etcètera. Hi havia pocs excursionistes, i per això la caminada va ser molt agradable a pesar de les bufades impertinents. El paisatge és certament esplèndid, per aquells verals, miraculosament ben conservat com a panorama estètic, però, deixat i desatès, sense els usos tradicionals que abans el sostenien viu i actiu: els marges s’esbaldreguen, el pinar empeny, el càrritx envaeix el sòl, les oliveres envelleixen, inútils, els tiranys es perden… Vaig fer uns apunts. Molt ràpids i enèrgics: quin remei! És incòmode dibuixar dret, mentre que el vent s’oposa a la verticalitat del teu cos i a l’estabilitat del teu quadern. Mentre que tens les mans fredes, i sense haver tengut temps d’escalfar la dibuixera. Al final, varen caure algunes gotes del cel grisós, progressivament obscurit.