És gairebé impossible distingir la forma que el petit xoriguer mostra parat en l’extrem d’aquesta antena de comunicacions que hi ha ben a prop del meu carrer, a Palma. Haureu de fer un exercici de fe en el que jo escric i afirmo: dalt de l’antena hi ha un xoriguer que contempla te
rrats urbans i bull humà. La fotografia és de mòbil: no puc augmentar-la. Ni ho vull fer. Hi ha un xoric, imperceptible en el remolí quasi caòtic de la ciutat. Com n’hi ha a altres indrets: la plaça de Toros, l’edifici del Palma Arena… El xoriguer és, tots ells ho són, un punt de pau, de natura… El dia s’allarga pausadament, però sense descans. Començo a veure i a sentir aucells animats: teuladers, mèrleres, verderols, els xoriguers… Perceben el mateix que jo: augmenta la durada de la llum solar. Percebre aquestes, i altres, petites coses i esdeveniments insignif
icants és el que feien -i fan- els creadors dels haikus, les petites (i infinitament grans) joies poètiques japoneses (ja adoptades pels escriptors i poetes de tot el món). Tenc pendent de lectura dos volumets de haikus, comprats fa poc: Violet
a agreste, de la poeta Chiyo, i Tintes del cielo, de Natsume Sôseki. I estic esperant rebre un volum de haikus traduïts al català, publicat fa molts d’anys a la col.lecció Els llibres de l’Ossa menor, de Proa. Parlant de japonesos, no puc deixar de recollir la mort molt recent de Jiro Taniguchi (o com s’escrigui en català: a la versió en aquesta llengua de Barri Llunyà, un dels seus magnífics relats dibuixats, apareix així). Admiro des de fa anys l’obra d’aquest autor, d’aquest dibuixant singular, d’obra molt diversa. Recomano sempre la seva història d’alpinistes a l’Everest: La cumbre de los dioses, que és magistral. D’ell, amb guió seu o amb guions elaborats per altres autors, són molts els relats que també recomanaria. El caminante, per exempl
e, m’entusiasma, perquè puc identificar-me amb el protagonista. I també és molt bona la història dels llops de Currumpaw (Nou Mèxic) d’Ernest Thompson Seton, que va adaptar Yoshiharu Imaizumi: Lobo, el rey. I per acabar, avui, una aquarel.la nova. No recordo si aquesta prové d’un exemple de l’artista Ron Ranson; en qualsevol cas, el traç segueix el seu estil -o ho intenta. La taca inoportuna de l’aigua en el cel no fa malbé el sentit de la imatge (em sembla i ho espero). Crec que pot esborrar-se amb una esponja humida, quan el paper ja està ben eixut. Qualque dia m’atreviré a provar-ho. Avui, no. La presento tal com va quedar:
