Dues (per a mi) precioses reedicions

Eh, vellmarí! i N’Anna i el vern són els títols de dos (ja vells) relats meus que estimo molt. I per això vull agrair, primer de tot, a l’editorial mallorquina ifeelbook editors que hagi fet l’esforç de posar-los novament a l’abast dels lectors. Avui mateix n’he comprat un exemplar de cada a una llibreria amiga (de tota la vida, ja). Quan els he vist exposats en un mostrador, la sorpresa que he tengut ha estat molt grossa. Perquè sabia de la reedició en procés, però ignorava que el producte ja pogués ser al carrer. Els dos relats varen tenir al seu moment vàries reedicions. El primer va ser editat l’any 1991 per Cruïlla, i va resultar finalista d’aquell any del Premio Nacional de Literatura Infantil del Ministerio de Cultura espanyol. També va tenir una edició per al Cercle de lectors català. Aquella edició va ser il.lustrada excel.lentment per Mabel Pièrola. La història va néixer -ho he contat en altres àmbits- de la lectura d’un treball científic sobre el vellmarí, la nostra foca mediterrània. En el treball, es comentava que l’espècie va ser descrita per a la Ciència per un savi que en va poder veure un exemplar dins un cossi sobre un carro en una fira o un circ de qualque capital del centre europeu…, o alguna cosa així. Tot d’una em va venir al cap un bull d’idees: què deu sentir un vellmarí, avesat a la mar ampla, tancat de per vida en un cossi d’aigua bruta? En podrà fugir i tornar al lloc on pertany, la Mediterrània? Com podrà anar-hi, si no té cames, sinó adaptades a la vida marina? Naturalment haureu de llegir el llibre per saber que hi fan dedins Pinotxo i Odisseu… N’Anna i el vern va ser editat l’any 1998 per Edebé, després de què l’original quedàs finalista d’una convocatòria del seu premi de literatura infantil. Vaig demanar que l’il.lustràs també Mabel Piérola. La història està basada en un fet real: una nina possiblement autista va extraviar-se en un bosc gallec i fou trobada morta uns dies després, al peu d’un arbre. Una història tan trista havia de tenir per a mi una versió positiva, i vaig intentar d’exposar-la com en un conte. Sense llevar dramatisme. Posant sensibilitat i fantasia. I un gran respecte pels protagonistes reals del fet. El llibre conté un homenatge a Álvaro Cunqueiro, possiblement un dels autors que més ha influit en el meu treball literari inicial. Un dels personatges nom Álvaro. I un altre Eusebi, sabeu per què? Ara, els dos llibres surten vestits de nou, sense il.llustrar, i en aquests moments ho preferesc així. L’edició és elegant, senzilla, amb unes portades de bells colors blau i verd només senyats per uns traços al.lusius a la mar i al bosc. Perquè, mar i bosc són presents en aquestes i altres meves històries.