M’ha decebut un poc la lectura del llibre El muchacho salvaje de Paolo Cogneti (minúscula),
una crònica de la seva estada de, diguem-ne, reparació literària en una casa dels Alps, un poc enfora de tot i de tothom. Potser esperava una altra cosa, i les expectatives de vegades frustren. No he trobat que tengués l’interés de, per exemple, La muntanya viva, que ja vaig presentar en una entrada anterior. No obstant, és possible que el llibre de Cogneti enganxi qualcú, i per això em plau incloure’l aquí.
Molt més interessant em resultarà aquest primer aplec ordenat de relats holmesians: Les aventures de Sherlock Holmes. Relats, I, que edita amb molt bon gust Viena. Els relats d’Arthur Conan Doyle sobre la seva més coneguda creació són sempre atractius, tot i que jo preferesc el professor Challenger, més simple, i més aventuresc. La lògica, i el tarannà quasi psicòtic del detectiu, m’inquieten. Confesso que no sóc lector de contes de por ni de novel.les de detectius. La novel.la negra és un camp quasi desconegut per a mi.
Kes, de Barry Hines (Impedimenta) porta un llast. Té alhora, al meu parer, el to d’un clàssic modern, però li pesa el que hagi quedat un poc desmodat, i sobrepassat per l’allau de novel.les més recents sobre el tema dels adolescents inadaptats. Va obrir un camí. Tot i això, la lectura, no gens dolça, és positiva: la relació del protagonista amb el seu xoriguer -ensinistrat, però lliure i tanmateix salvatge- és commovedora. Mentretant, continuo amb les meves proves de colors. He canviat de paper, i no obtenc els resultats que em pensava obtenir. Vaig trobar una oferta de papers econòmics, de 225 gr i de 280 gr, i no els comprenc encara. El problema és que en tenc dos quaderns nous i sencers, i me’ls hauré de menjar. A veure si m’hi pos amb ganes. Potser és un problema de proporció i equilibri entre l’aigua i el pigment. Questions que jo no doino de cap de les maneres. Penjo dues proves: la marina amb ones és feta amb paper de 300gr, i trobo que té més vida. No n’estic content. Paciència.
