Oronelles i falzies.
La primavera s’acosta, doncs. Avui hi feia vent, un ventet que incomodava, al Salobrar. Hi he arribar devers les vuit, amb cel ennigulat, i he partit a les onze un poc passades, quan ja dominava el sol i l’oratge ja era prou teb per oferir l’assossec que sempre hi trobo, en aquest lloc. Enfora, la mar bramava, i els cimals dels pins es queixaven en les dunes. Hi havia pocs flamencs, una seixantena de becs d’alena, alguns avisadors més dels que hi han romàs durant l’hivern (són missatgers de la primavera, també),
les ànneres blanques de sempre, abundants, els collblaus també abundants, un grupet de cullerots, dues cetles blanques, un mínim de vuit arpelles, i una més que no he sabut identificar, potser la pàl.lida…, un mascle. Era massa lluny per a les meves òptiques. No he vist cap agró, i només un o dos agrons blancs. El vent fa que les aus s’ocultin. Hi havia busquerets de cap negre, vitracs, butxaquetes, titina groga. Però, quasi no s’han deixat veure. Més tard he començat a observar els cames llargues: passa-rius, qualque cama rotja, esbarts reduits de corriols variants i menuts… Poca cosa. Entre els becs d’alena m’ha semblat veure, de bon matí, un cegall de mosson de coa negra… He fet, abans de partir, uns apunts ràpids del paisatge. Feta de fa uns dies, penjo ara aquesta aquarel.la. És un fragment de paisatge inexistent, que m’agrada. Sembla tardoral o directament hivernenc. Imaginacions.
