Fa calor. Fa fred. El dia és assolellat. El dia és obscur, amb el cel cobert i amb pluja. Extranya alternança. Al Pirineu sembla que hi ha hagut nevades de molta dimensió. La muntanya, pels qui la caminin el proper estiu, estarà plena de passos nevats, de c
olls amb capes o clots de gel. Fantàstic! Me preocupen, no obstant, pel que simbolitzen, les falzies (i nat
uralment, tots els aucells migrants o reproductors a l’illa: el mal temps no els és propici). Primavera variable, temps variable. Lectures variades. Abans d’anar a cercar les que tenc comanades a la llibreria, exposaré les que m’entretenen aquests dies. A la llibreria de segona mà de prop de ca nostra hi he comprat, en molt bon estat, unes edicions de Cumbres borrascosas d’Emily Brontë, de Jane Eyre de Charlotte Brontë, i de la impressionant tragèdia Coriolano de Shakespeare (Alba), un relat ferotge. Una amiga ens ha deixat, molt més plàcid, aquest interessant panorama de la cultura japonesa escrit a principis del segle XX: El Japón heróico y galante, d
‘Enrique Gómez
Carrillo (Ediciones del viento), molt interessant, de quan el Japó no era, com ara, un lloc amb fortes influències occidentals japonitzades. De quan el Japó ja se sentia -quin gran error, sempre!- la nació més important i poderosa del món, de quan el Japó creia que, per pura geografia o per pura voluntat dels déus, Occident i Orient acabaven, d’un costat o de l’altre de la bolla, a les voreres de les seves illes i que, en conseqüència, tot el món se li havia de sotmetre… Després va passar el que va passar, i es va perdre un món. Potser perquè en nasqués un altre, d’híbrid; un que tal vegada ja senyala un camí d’interculturalitat cap el futur. Deixem estar les reflexions,
tanmateix ben magres. La meva filla m’ha regalat Emma, la gran novel.la de Jane Austen (Lumen/Tusquets), que encara no havia llegit, i que és de 1816! Un prodigi de narració! Una lectura amable. Ja la tenc a més de la meitat, sense poder-la deixar. Literalment. Com és d’admirable la novel.la anglesa del XIX! La novel.la del XIX, en general. Qualque dia parlarem d’això, aquí. O no. No puc afegir res que no s’hagi dit ja. Simplement mostro lectures. Aviat, més. Aquesta aquarel.la, que és producte de l’atzar, m’agrada. Sobretot, la part superior. La interpreto com un cel molt tempestuós (o un subconscient molt agitat per malsons). Diguem que és un paisatge abstracte, un paisatge interior. Un horitzó més o menys regular decanta aquests niguls o aquests somnis d’un sòl més estable i més simple. Qui sap què representa, tot això?
