De confusions

Ignacio Sánchez-Cuenca ja va demostrar (i posar en evidència) en La desfachatez intelectual la gran buidor argumental de fons dels intel.lectuals de capçalera de la premsa que sosté el règim espanyol de 1978: Vargas Llosa, Savater, Azúa, Muñoz Molina, Cercas, Carreras, Juaristi… Autors (i qualque autora) sens dubte interessants en el seu quefer literari, però, desbocats en tant que aportadors d’opinions a la societat espanyola, com si aquesta existís, uniforme i crèdula. No poden argüir ignorància: és gent informada. Més ben dit: són ignorants de moltes de coses, però no saben reconèixer les seves mancances i es creuen en la possessió de la veritat. Opinen del que sigui. Amb tòpics, generalitzacions, sentències de pare prior, frases fetes… Voluntàriament han renunciat a saber, a voler comprendre, a acceptar que altres tenim altres opinions. En els seus escrits, els arguments ad hominem són freqüents, perquè en general menyspreen tothom que no pensi com ells. Són prepotents. Fa massa anys que dominen el mercat espanyol de les opinions. També a la premsa de Mallorca en tenim: Aguiló, Papell, Huguet (el seu darrer article és una clara apologia del franquisme!)… La seva opinió política val tant com la de qualsevol parroquià d’una taverna o la de qui fa coa al supermercat. Tant com la meva, doncs. Per això el seu vot val tant com el meu. Hom els ha posat fa dècades en una trona privilegiada (El País, El Mundo, ABC, La Razón, La Vanguàrdia, El Periódico…), perquè pontifiquin i determinin línies ideològiques; s’han esmerçat molt per sostenir l’Espanya bipartidista, borbònica i sempre sobretot anti-nacionalista, quan el nacionalisme a combatre no és el seu, el que ells practiquen, el nacionalisme espanyol. Han sabut substituir intel.ligentment “pàtria” per “constitució” i “democràcia” per “estat de dret” o per “llei”… Dels nacionalismes no espanyols n’han dit burrades impunement. I així ens va. Han fracassat. I ens han fet fracassar com a societat democràtica. Penso des de fa anys que ells són els principals responsables de l’odi anti-català i anti-basc, i de rebot l’anti-espanyol, llargament covat en aquells diaris (i en infinites tertúlies de ràdio i televisió). La seva aversió ha creat una terrible ideologia, resumida en l’agressiu “¡A por ellos!“, que el rei ha avalat amb un discurs infame, i que empeny el jutge-torero Llarena cap el ridícul internacional, que protegeix la caspa política, i la repressió. Són incapaços de fer anques enrera, d’intentar avaluar-se. Espanya no s’equivoca; són els altres: Alemanya, Escòcia, Bèlgica, Anglaterra, Suïssa…, els que van equivocats. Podrien ajudar un poc a rebaixar tibantors. No ho faran. S’esbucaria tot el seu xiringuito partidista, mediàtic, judicial. La lectura de La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana és un exercici necessari, perquè despulla i tomba el xiringuito nacionalista espanyol martasanxista, pel que fa a l’actitud d’Espanya cap a una bona part del seu poble. La conclusió final de Sánchez-Cuenca és aterridora, però, ja l’hem comentat en altres llocs: els espanyols, si tot és per sotmetre el nacionalisme basc o català, estan disposats a admetre rebaixes molt significatives en la qualitat de la seva democràcia. De la meva. Ho estan fent. I els agrada que així sigui. I aquells intel.lectuals callen com a morts. Ho va dir Lluís Llach al darrer programa FAQS de TV3: el franquisme mai no el va tancar a la presó, la democràcia espanyola actual tanca cantants a la presó. Crec que també vol tancar independentistes. Ni que sigui amb mentides judicials i prevaricacions vàries. O amb noves lleis de prohibició d’ideologies. Tant és: aquells intel.lectuals justificaran qualsevol mesura si es tracta de “salvar la Unidad de España” o per eliminar els que, diuen, “quieren romper España“.