Sobretot, als qui d’una forma o d’una altra rebérem la influència ideològica -molt profitosa, molt més oportuna- de Félix Rodríguez de la Fuente, quan érem joves, adolescents, encara quasi nins. No podem negar el pes específic dels seus pensaments, expressats en programes de ràdio, de televisió i en publicacions diverses, en la formació de la nostra primera consciència conservacionista, en les nostres primeres passes associatives en favor del medi ambient, de les espècies i dels espais naturals. El personatge és singular. Únic. Irrepetible. Félix era un potentíssim comunicador, en un país i en una cultura (la castellana) on generalment l’Acadèmia Científica no accepta bé la divulgació de la Ciència. En Benigno Varillas, que va viure i va poder ser partícep i cronista d’aquells anys, retrata Félix Rodríguez de la Fuente des d’una amplísima documentació. Què interessant la seva peripècia falconera! I les seves contradiccions! En Benigno Varillas (autor i editor alhora) ho fa d’una forma molt completa, i amb una boníssima escriptura, d’un castellà ric, envejable, i dens de pòsit rural, en aquest La estirpe de los libres. Una lectura que recomano molt sincerament. No tant per acceptar sense debat ni reflexió tot el que el bon amic en Benigno Varillas hi inclou, sinó per comprendre millor, des de la mirada d’aquest, la figura de Félix, l’abast de la seva acció, l’interès indubtable de les seves propostes. Les d’en Benigno, relacionades amb la recuperació d’un estil paleolític d’ocupar els espais rurals deixats a l’abandó, són també molt estimulants, amb hipòtesis per explorar… El llibre ens deixa amb alguns interrogants: què hauria passat, si en Félix no hagués mort tan (relativament) jove? Què hauria estat del moviment ecologista? De l’ecologisme més polític? Lectura súper, doncs. Un text vibrant. Conservacionistes: no vos el perdeu! Acabo amb aquesta aquarel.la, feta de fa uns pocs dies. Llàstima que la fotografia tengui poc llum:
