Guanya, sens dubte, el “¡A por ellos!”

Me preocupa observar com des de fa mesos els articles d’opinió habituals al Diario de Mallorca cauen en el que Ignacio Sánchez-Cuenca defineix com a La desfachatez intel·lectual, caracteritzada per opinions expressades sense fonament, arguments ad hominem, sentències aparentment rotundes, afirmacions sense dades, tòpics, mitges veritats… Respecto molt, les persones que els escriuen. No faig menyspreu del seu saber ni vull limitar la seva llibertat d’expressió ni vull donar lliçons. Però… M’agradaria demanar al molt bon amic Eduardo Jordà que no usi tan habitualment la paraula “aquelarre” (avui, novament, dia 18 d’agost), quan parla de l’independentisme català, moviment polític (per ara) legítim (en tot cas, es jutjarà la legitimitat dels seus actes). És un tòpic espanyolista. Per “aquelarre”, l’espanyol: ministres cantant Soy el novio de la muerte al pas d’un escamot de legionaris sostenint un Sant Crist. No sé si amb la cabra present, pròpia, ella sí, dels “aquelarres”. La (lliure) rancúnia de Ramon Aguiló solla la seva gran tasca municipal i minva la possible raó del seu argumentari anticatalanista. L’apologia del franquisme escrita amb un rosari de tòpics pel senyor Joan Huguet fa unes setmanes em posà els pels de punta. Que el senyor Vidal Valicourt critiqui avui el president del nostre parlament per la seva aparença ja m’està bé, és graciós; potser podria comentar de passada que el rei espanyol, tan elegant i formal, serà hereu d’una fortuna aconseguida i sostinguda, suposadament, de forma no molt noble. Que el senyor Pedro Villalar afirmi (avui) que el rei jove “goza del consenso de una mayoría muy significativa de españoles, incluidos los catalanes” entra també en la categoria de “desfachatez”, sobretot des de dia 3 d’octubre. L’afirmació (avui, dia francament nefast per al DM) del senyor Papell de què un article d’Eduardo Torres-Dulce és “incontestable” és una mostra certament innegable de “desfachatez intelectual”. En Ciències Humanes, i el Dret ho és, tot és contestable. Com també, per cert, en les Ciències Naturals. Papell és un espanyolista convençut, dels que mai no es reconeixen com a tals (com també demostra Sánchez-Cuenca a La confusión nacional). Papell acusa un pic i un altre de rebels, sediciosos i malversadors, i també de colpistes, els independentistes catalans, sense avantposar a la seva acusació un “suposadament” de prudència recomanable. Papell, que tampoc no escatima la paraula “aquelarre” en els seus escrits, avui no dubta a qualificar de simple “tribunal regional” el que és un tribunal superior d’un estat alemany integrat en un estat federal integrat, també, en una unió d’estats europeus. Ho fa naturalment per menysprear una resolució que no veu violència on, per cert, tampoc no la veig jo, per molt que miri (si no és la de la policia i guàrdia civil espanyoles el dia del molt discutible referèndum). Papell defensa el que, al meu parer, és indefensable: l’acció instructora del jutge Llarena i el paper de la justícia espanyola en general, en el cas de l’independentisme català, que no tendrà, al meu parer i tal com van les coses, un judici just a Espanya. Papell, com a bon espanyolista amb l’orgull patriòtic ferit i humiliat, pagarà amb gust la part proporcional de despesa (quantiosa) que pagarem tots els espanyols (independentistes catalans inclosos, aquests segurament a disgust) per tractar de salvar davant d’un tribunal belga la pell de l’autor d’una instrucció, al meu parer,  fabulosa, vull dir: plena de fantasia, suposicions i opinions personals que no proven res, ni tan sols la malversació suposada, davant de tribunals neutrals ni davant d’experts espanyols en Dret no “abduïts” pel nacionalisme espanyol. I és que acceptar la resolució del tribunal alemany o sotmetre’s a un tribunal belga independent implica el risc de posar en evidència la, al meu parer, ficció jurídico-política construïda des del nacionalisme espanyolista per escalivar els nacionalistes catalans independentistes.