El privilegi

Hi havia avui a primera hora unes fotges a la gola, a la bassa terminal del torrent de na Borges. I un avisador. De nit he sentit uns picaplatges. En la platja, unes gavines corses espipellaven qui sap què en l’arena. Adés venien adés s’allunyaven en un vol ras. Només nosaltres els vèiem (després han passat alguns corredors, i una dona que passejava dos cans feliços). Sortia el sol rere les muntanyes d’Artà. Com anit hi havia sortit la lluna, rogenca, minvant ja. M’he ficat dins l’aigua. Tèbia. Havíem dreçat, fosca negra, un vell para-sol, hi havíem afegit uns vells impermeables de muntanya, amb gafes d’estendre la roba. Un plàstic en terra, amb estoretes de muntanya a sobre, era el llit, i els sacs de dormir d’estiu. Un bon bivac. Un bivac improvisat a la platja aleshores solitària. Sense gairebé llums, només els de Son Serra de Marina, relativament a prop, i el de la Colònia de Sant Pere i Betlem, més enfora i de l’altra banda, i les estrelles, el carro, la carrera de Sant Jaume…, enforíssim. El bec de Ferrutx, arrelat en la terra. Quin privilegi, encara, poder gaudir d’unes hores de solitud front a la mar, a la seva remor, escoltant l’arròssec quasi hipnòtic de l’aigua i de l’arena quan tornen a la mar lleugerament esvalotada. Hem passat, doncs, una nit preciosa. Ningú no ens lleva, però, en tornar a casa la sensació, el sentiment, la consciència de saber que això s’acaba, que Mallorca ja no és així, que aquest potser és el darrer racó per a un tal privilegi, i només de nit, un racó quasi intacte, o que imaginam o que volem imaginar intacte. Aprofitem. Queda poc i segurament queda per poc temps. Les dunes estan ben marcades, tot i això, i prou protegides, crec. Com tot aquest espai natural. Hi ha lliris de mar, fonoll marí, camomil.la, els matolls espinosos típics d’aquesta mena d’espais, i borró, joncs, cirialeres, pins i qualque sabina. Hem berenat de rem i galletes mureres.