He llegit aquests dies passats en el llibre La matèria de l’esperit, d’en Jaume Cabré, que el poeta Agustí Bartra ha definit, en qualque moment, la poesia així: “escriure lletres de neu a l’ala de l’oreneta”. 
Admirable i preciosa definició del que, en realitat, no sabem ben bé què és o què potser, tal vegada un alè, una rampellada, un atac de follia tènue, l’expressió d’una impotència sobtada davant d’una meravella o d’un fet que ens causa temor… Surt avui al suplement Bellver, també (vegeu, si vos plau, l’entrada anterior), un requadre amb dues lectures d’aquestes darreres setmanes, i que naturalment recomano de manera molt sincera. L’adjunto. I adjunto també una de les tres darreres aquarel.les fetes fa pocs dies (de moment, uso paper de 300 gr, DINA3), que són just proves, pràctiques, paisatges imaginats, de vegades amb un punt d’abstracció, perquè no sé ni puc reproduir els que veig directament a través dels meus ulls. Qui sap si qualque dia n’aprendré!
