A caminar…

Aviat començaré la meva nova caminada en solitari pels camins diversos que configuren La Vía de la Plata (llegiu-ho, això, en castellà), un Camí de Sant Jaume que, de sud a nord, travessa l’occident d’Espanya, entre deveses, cortijos, cotos de caça major, blateres immenses, vies pecuàries i pobles que, d’una altra manera, mai no visitaries. L’any 2014 vaig fer-hi el tram que va des de Mèrida fins a Astorga (uns cinc-cents quilòmetres, que qualcú nomena també Camino Mozárabe, però amb això dels noms hi ha teories diverses; per exemple, hi ha qui diu que el Camí Mossàrab és, en realitat, el que va des de Granada a Mèrida). Enguany, cinc anys després (com passa el temps, i quantes coses passen en cinc anys!), pretenc fer els trams que van des de Sevilla fins a Mèrida (deu dies), i després des de Granja de Moreruela fins a Santiago(entre dotze i quinze dies, depèn), potser uns altres cinc-cents quilòmetres en total. L’inici, doncs, i el final. Pretenc, dic, perquè ara els genolls i els peus es queixen massa sovint quan els faig esforçar-se, i perquè alguns músculs de les cames em demanen prudència general i exigeixen calma… La motxilla, ara, pesa més, i això que intento reduir el pes al mínim imprescindible… No tenc bitllet de tornada a Palma, a casa. Na Xon és ara pel Camino portuguès. Quan ella torni, jo partiré, pocs dies després. Perquè, als dos, ens agrada fer aquestes marxes a peu. A ella, amb gent. Els preparatius de la meva excursió estan fets. He obert la lladriola corresponent: hi havia 470 euros, que són bon per fer les inevitables despeses d’actualització de material (calcetins, plaguetes, una gorra, etcètera), i per fer front a les despeses d’allotjament i manutenció dels primers dies de caminada. Crec que me bastaran per a una setmana, ja que en el Camino l’austeritat comanda. Després, les visites als caixers del camí són inevitables. Sento una gran il.lusió. Espero que no hi trobi o que no m’arribin dificultats insuperables. Desitjo que faci bon temps, amb pocs dies de vent o de pluja, que incomoden quan són excessius. Recordo especialment, ara que s’aproxima la partida, els bons amics que vaig fer l’any 2014. Aquí em teniu amb Pepe (andalús, cada dia amb la borsa verda a la mà) i amb Daniel (francès, infatigable caminador dels Caminos d’arreu, penso que els ha caminat tots). Al fons, Zamora. Amb Daniel ens escrivim sovint. Amb Pepe, més de tard en tard.