Parèntesi: lectura crítica

Merescut parèntesi estival. Durant el mes d’agost, el suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca no es publica. Beníssim! Puc espaiar així les meves lectures de llibres per a infants i joves dels quals fer-ne la ressenya crítica (què és això?, què vol dir?) és la meva principal funció en el suplement. De vegades, no obstant, el coordinador em demana que comenti alguna altra obra no-LIJ, generalment de qualque autor local, o d’altres vegades sóc jo mateix qui proposa de fer un comentari crític de qualque llibre que m’ha plagut llegir. El coordinador és benvolent i comprensiu. Són bones ocupacions i les faig amb gust. A la prestatgeria de lectures pendents hi ha encara molts de llibres. Poc a poc vaig triant-los. Els llegesc. Alguns els deixo quan ja no em diuen res. Abans no era capaç d’aquest gest de refusament, que ara és imperatiu i que de cap manera vol ser de menyspreu vers l’autor o vers l’obra: simplement és que l’obra concreta no em diu res, que l’obra, aquesta obra, me cansa, que el que s’hi conta no estira la meva atenció a bastament. No puc perdre temps. No tenc paciència. Quins títols de LIJ reservo per a una lectura crítica durant aquest mes? Per ara, aquests tres: La cançó del cucut, de Frances Hardinge (Bambú), Doc Doggie. Unitat de medicina estrambòtica, de Vicent Dasí (Bromera, i ja apunto aquí que el títol em fa arrufar el nàs: espero equivocar-me) i Com un miratge, de Maria Mercè Roca (Barcanova), una obra que prové d’un molt llunyà 1988, de quan el món era diferent al d’ara. Veurem si aquest text resisteix una lectura nova. Si ‘editorial el publica novament és que hi confia. I si no la resisteix, benvinguda sigui l’edició. De quina manera, si no és així, hom pot homenatjar els nostres autors i autores? De quina manera, si no és així, hom pot recuperar els llibres que han senyat camins i que, possiblement, han marcat alguna vida? He de dir que no escric resssenyes si el text no em satisfà. Per què fer comentaris negatius del treball dels nostres col.legues? No cal. Segur que cada obra troba el seu lector. I si no el troba a la fi és que no és un bon text. O que no és un text per a nosaltres en aquest moment concret. Per què dir-ho publicament quan hi ha molts d’altres títols que sí mereixen un bon comentari? Sé de l’esforç que cal fer per redactar una sola frase. Imaginau-vos, doncs, el que costa fer un llibre! Pobres autors! Tot lector (probablement) s’equivoca (pot equivocar-se) en el judici que fa de les obres que llegeix. El país de les lectures és Terra ingcognita. Hi avançam sols, entre brossa o clots d’arena o escletxes o basses de fang o infestades de bèsties… Llegir és avançar malgrat tot. I si per un sender no trobam sortida per a les nostres passes, doncs, cercam senders nous, tiranys. O el feim nosaltres, el nou camí. Pregunta final: per què preferesc ara llegir a escriure?