No puc inventar un odi que no sento.
Philippe Lançon, periodista i víctima
En un meu poemari he escrit sincerament: “No sento odi per ningú: què m’he perdut?”. Odio l’odi. Odio odiar. Odio els delictes que l’odi provoca. Però, odio igualment, o més, les actuals inculpacions arbitràries amb aquest supòsit delictiu, amb l’excusa del terrorisme o de l’independentisme o del simple republicanisme o de qualsevol altra índole. Qualsevol opinió que qualcú considera no ortodoxa és susceptible, ara, de ser qualificada de delicte d’odi o d’incitació a l’odi. I arriba la querella, que els fiscals presenten i que els jutges admeten massa fàcilment… Odio aquest ús pervers de la llei i dels seus instruments. I penso que l’esquerra, el progressisme en general no ha de fer-ne ús. És una trampa.
Qui n’estigui lliure, d’odis, que llenci la primera pedra. Odio –ja que hi som- els odis generats des de discursos i principis religiosos o ideològics, culturals, lingüístics o ètnics o de classe o de gènere o del que sigui. Odio el cinisme i la hipocresia. Odio, en l’actual context, el verí d’editorialistes i tertulians, molt especialment de la premsa de la Cort (odiosa certament). La corrupció. La política miserable. L’abús i el menyspreu. La mentida. Els maltractaments. L’agressivitat verbal. El masclisme. La impunitat. La guerra i la injustícia social. L’economia neoliberal, la portin espanyols o la portin catalans o la porti qui sigui. El centralisme. Si la policia treu una família a cops i empentes de ca seva, perquè no es pot pagar una hipoteca, odio la llei que ho permet, el parlament que no la canvia, i l’actitud dels jutges i policies que no s’hi rebel.len. Odio el poder de la banca, de les grans corporacions. Odio les raons d’Estat, que ho permeten tot. Què voleu? He d’abreujar.
Odio que, on visc per pur atzar biològic i històric, i per imperatiu administratiu, hi hagi polítics presos que són presos polítics jutjats per tribunals polítics en causes polítiques, per odioses que hagin estat les seves mentides. Odio, com podeu suposar, els crits “¡A por ellos!” i “¡Que nos dejen actuar!”, tan indiscutiblement farcits d’odi, i per a mi són odioses les actituds tolerants, quan no estimulants, dels comandaments que els han consentit i justificat, del primer i més encimbellat al més baix i casernari. Aquests crits per a mi odiosos els podem trobar cada dia, cada dia!, en articles de la premsa més llegida i influent en l’Estat, i en les xarxes socials. Entenc que hi hagi gent que senti odi pel que jo ara he escrit. És lliure de fer-ho: ja s’ho farà! Amb la institució del delicte d’odi, compte!, se’ns vol robar, en realitat, la llibertat de sentiments i la llibertat d’expressió dels sentiments, per odiosos que siguin i per ofensiva que ens pugui semblar aquesta expressió. Tenim dret a l’odi. I tenim dret a expressar-lo. No tenim dret, però, a fer res d’allò malèfic, que és ben molt!, que l’odi ens pot impulsar a fer. La nostra obligació és reprimir les accions i les decisions que l’odi causa. La nostra salut emocional i el nostre necessari equilibri mental ens aconsella, amb raó, que el facem fora, l’odi. L’odi, i la ira, no són saludables, sinó execrables. Gran debat!
Procuro ser dialogant. He tractat sempre amb respecte l’adversari, perquè potser té raons –o temors o grans pors o ignoràncies- que no entenc o que no exposa. Intento, i costa molt i no sempre ho aconseguesc!, no respondre amb insults qui m’insulta. L’odi és un sentiment odiós, molt odiós i temible, potentíssim, sempre latent. Tots en tenim rampellades. Som humans i tenim pors i creences errònies o encertades, que el creen. L’odio. L’odio, perquè és un sentiment que em vol llençar al costat fosc de ser-ho, humà. I odio molt més que se m’imposi no sentir-ne, perquè amb això s’intenta la repressió d’altres sentiments meus més nobles. Odio que no se’m permeti expressar-lo, perquè, en el fons, el que es vol és privar-me de llibertats, especialment de la llibertat d’expressió. Intento controlar-lo, l’odi. És la meva obligació. Una obligació que em civilitza. Camino, reflexiono, m’informo, escolto i analitzo arguments, llegesc, escric, faig aquarel.les, sono l’harmònica, estimo els meus i els amics, i respecto els altres… És la meva obligació, insistesc, controlar l’odi, i l’accepto amb gust. Sóc un ciutadà sotmès al deure cívic i al privilegi i al problema de conviure en la diversitat. Sóc un ésser viu que està sotmès a corrents hormonals poderosos. No incito a l’odi i, això no obstant, jo odio totes aquelles coses que inciten el meu odi.
Ma mare, filla d’un molt respectat oficial de la Guàrdia Civil, ensenyà als seus tres fills un dels lemes principals del seu pare: “Odia el delito y compadece al delincuente”. Odia els fets, no qui els fa. Després he sabut que la frase és atribuïda a Concepción Arenal. No odio persones, doncs. No n’he après. Odio fets, discursos, uniformes usats amb prepotència, armes utilitzades per a la repressió, banderes arrogants, ordres i sentències injustes, orgulls patriòtics de pa en fonteta, crits, violències, agressions, actituds, interessos i decisions. Odio, pel que fa al cas i en el temps que vivim, el franquisme, l’odi ideològic local, groller i tosc, encastat a foc en el pensament espanyol i en les institucions espanyoles, esquerra inclosa, i maquillat sota una capa de constitucionalisme: basta veure qui defensa el constitucionalisme espanyol per adonar-nos-en. Fan por. Aquests sí. Ja sabem del que són capaços.
Expressar aquests odis, aquestes dissidències, ni que sigui amb un acudit, una cançó, una piulada, l’assistència a una manifestació, cremant una bandera (un pedaç de colorins!) o una fotografia (un tros de paper tintat), mirar malament (què vol dir, això?), portant un llaç també de colorins, votant simbòlicament o redactant una reflexió personal com la present, són delictes d’incitació a l’odi? Delictes d’odi? Hi ha qui vol que ho siguin. Per controlar el meu sentiment i per controlar el meu pensament, i per privar-me de la llibertat d’expressar-los. Perquè, tenc por ara d’escriure tot això per si qualcú em vol mal entendre. Odio que se’m vulgui fer sentir aquesta por. I odio aquests odis, sí: odis i temors, que feia temps, molt de temps, que no sentia. No obstant això, no renunciaré al dret humà essencial de sentir-los ni al deure cívic i moral de controlar-los.