Aniversari

Seixanta-set. 67 anys. És inútil comentar la celeritat amb què el temps passa, perquè encara me veig com aquell nin que als estius es passava hores i hores al porxo del terrat de la casa on vivíem observant el vol de les falzies i llegint novel·les d’aventures. No enyoro aquells anys ni aquell nin ni aquella casa. Enyoro l’esperit amb què el subjecte que jo era aleshores observava els aucells, fascinants, i com els escoltava xisclar al vol, i enyoro l’ànim i les expectatives delicioses amb què aquest subjecte infantil penetrava en les lectures que, per sort, em varen fer lector. No vull mitificar res: jo era un nin molt poruc i innocent, i havent perdut amb el pas del temps la innocència continuo tenint por. Seixanta-set anys, doncs. Massa bé! “Cada passa que facis a la terra ha de ser una pregària” (Charmaine White Face, índia lakota oglagla, 1993). He trobat, entre d’altres, aquesta perla ètica en les pàgines de La saviesa de l’indi americà, una antologia de pensaments de les cultures (o nacions, si voleu) índies nord-americanes elaborada per Joseph Bruchac (Olañeta). M’han regalat avui, precisament i parlant de caminar, els breus assajos clàssics de William Hazlitt i Robert Louis Stevenson sobre Caminar (Nórdica), que ja conec, perquè en tenc una edició de fa anys, i perquè els he usat sovint com a font de notes.  Vull repetir-ne la lectura; el regal me’n dóna l’ocasió i l’oportunitat. El tema m’interessa molt. M’agradaria, dit això, sortir a caminar demà, a muntanya. Fa calor encara, i això és un obstacle que facilita la peresa. I també em deturen obligacions menors domèstiques, que poden ser una altra bona excusa per no sortir… També m’han obsequiat un manga, avui, molt del meu gust: El perro enamorado de las estrellas, de Takashi Murakami (Ponent Món). Estic repassant, aquests dies, la poesia estranya (dir estranya és dir poc) de Leopoldo María Panero, Poesía completa  (2000-2010), a cura de Túa Blesa (Visor), i vull rellegir El factor humano, de John Carlin (Seix Barral). Segur que aprendré molt dels Lleures i converses d’un filòleg, de Joan Coromines (Club Editor), sempre que aquest mestre no parli d’allò més profund de la gramàtica, apte només per a entesos en aquesta disciplina. Coromines és un dels homes admirables de la nostra cultura. Serà un deure llegir les Cartes d’un condemnat a mort, d’Antoni Ferrer Tramunt (1913-1939), editades per Moll. Llegir-les perquè no se’n perdi la memòria: un deure cívic. Bona part d’aquests llibres els he trobat a la llibreria de segona mà. Amb tanta lectura i amb les aquarel·les i els compromisos, voleu dir-me d’on puc traure temps per escriure si, a més, no en tenc ganes? I si preparàs ja la motxilla? I si abandonàs tanta de verba? I si m’hi posàs d’una vegada?