Dia 11 de juliol passat es publicava al suplement Bellver del Diario de Mallorca la meva ressenya d’un llibre d’en Pere Morey. Del seu darrer llibre (per ara). El coordinador del suplement, en Pere Estelrich, me n’havia fet l’encàrrec, que vaig satisfer amb gust. He comentat algunes vegades altres llibres de l’escriptor, i no me n’he penedit mai de llegir-los ni d’avaluar-los positivament.
Ell mateix em va demanar amb els anys que n’hi presentàs qualcun en societat: més gust, i honor. Dec tenir en els meus arxius el que vaig dir-ne. Segur que sempre hi ha les paraules o expressions bon humor, compromís amb Mallorca, tenacitat, història, 
il·lusió, Països Catalans, la nostra llengua…, o equivalents. Cert és que la seva literatura no és la meva: preciosa diversitat literària! Ni han estat la mateixa les nostres vides literàries: en Pere era sociable, afable, líder de grups, constant, valent, un punt histriònic, amic de facècies, enginyós, polissó, divertit, doncs… Ni han estat els mateixos els nostres temes literaris: què bé! Ara, la notícia és certa, en Pere, l’amic, el boníssim col·lega, el mestre narrador, l’intel·ligent i apassionat lector del Llibre d’Amic e amat -i aquest fet em provocà sempre una gran enveja, perquè jo no he sabut mai llegir bé ni interpretar ni entendre aquest text lul·lià essencial-, ja no és amb nosaltres. Sento una gran, gran pena. Copiaré aquí els primers paràgrafs de la meva ressenya. Hi deia, i ho copio tristament commogut:
(Extret de la ressenya Encara les rondalles, 11 de juliol de 2019):
“… Tenaç, fener, curiós, amable: així és, i singular, En Pere Morey. Podríem afegir altres adjectius. Si radical és positiu, també l’afegiríem en aquella relació. Perquè no va de verbes: parla clar quan expressa el que vol expressar, encara que cogui. Morey és home social, i és ja un personatge de la cultura local mallorquina. Ha guiat excursions, ha participat en projectes culturals col·lectius, ha parlat en ràdio i ha tengut presència en televisió, ha proposat guions de cinema, peces de teatre, guions de còmic… El recordam disfressat en la lectura d’un pregó a la plaça d’Espanya (o potser era en un altre lloc). I amb un cacauet a les mans per explicar-ne la forma i l’aparença de frare, i passar tot d’una a qualque història de la qual mai no en sap, qui l’escolta, fins on arriba la veritat. Estima narrar en veu alta, En Pere Morey. Estima l’escriptura amb què narra en un sentit oral. Dedica molt del seu temps a l’escriptura. Sovint ha declarat que res –aquí cal fer una aclucada d’ull maliciosa- no li causa més plaer que escriure i inventar històries.
En Pere Morey troba sentit gairebé a tot, i hi alça una creació, sigui una novel·la històrica, un relat ucrònic, una narració negra o d’aventures. Aprofita buits de la documentació històrica. Elements del paisatge o topònims li marquen esdeveniments, futurs relats i novel·les. Textos que reuniran alhora la memòria i el projecte d’un país que reconeix i estima. D’uns països que estima: els Països Catalans (concepte que tan ofèn les mentalitats nacionalistes espanyoles; deixem-ho córrer, això). I a més, Morey hi salpluja ironies, polissonades, diu ell, missatges i envits per establir una certa complicitat amb el lector, per provocar-li un somriure. Per retenir-lo en la pàgina. Molt freqüentment, l’estil, el mode d’escriure (i de parlar en públic) d’En Pere Morey adopta una forma que podem denominar “oral”, ja ho hem dit, i que prové en gran mesura de les rondalles recollides i elaborades per Antoni Maria Alcover al seu moment. En Pere Morey ha contat rondalles tota la seva vida. I ho ha fet molt bé. I n’ha llegit moltes. D’arreu: es home culte. I emotiu. Hom diu que l’ha vist plorar en les representacions d’alguna òpera clàssica…” (continua).
També he escrit en aquest mateix blog, d’en Pere Morey, en la secció 50 mots sobre… :
“Apassionat pels temes històrics de Mallorca (i Països Catalans), construeix una nova Història i l’explica amb delit, o desvetlla casos històrics poc coneguts. Recrea o inventa aventures (El llaüt de vela negra). Llenguatge generós, molt illenc, que sembla més espontani que treballat. Bon humor. Sovint cluca l’ull al lector, en cerca de franca complicitat.”