Uso molt aquesta expressió: “A veure”. Constantment. Hom diria que indica amb tota seguretat la meva preferència perceptiva. O sigui: tal vegada el meu canal de percepció habitual i preferent dels estímuls i sensacions del món exterior és el visual.
Necessito mirar i veure. És cert. Necessito veure les coses per creure-me-l
es, i per entendre-les, i per acceptar-les. No puc discutir sobre el que només em diuen o em comenten; no em basta que em diguin les coses: tantes de vegades, els comentaris no són altra cosa que rumors no demostrables! En fi. Ara escric “a veure” què seran aquests llibres nous, pendents de lectura, adquirits recentment. M’atrauen molt els tres. D’una banda hi ha una proposta poètica i alhora, diguem-ne, plàstica molt curiosa a primera vista de na Begoña Méndez, amb un títol no menys atractiu: Una flor sin pupila y la mujer de nieve (Sloper). 
Realment és un llibre per mirar bé. De la mateixa editorial és Temporada Alta, d’en Nadal Suau. Una reflexió personal i singular sobre Palma, i a totes les ciutats, potser. Distinta serà, sens dubte, la molt nomenada aquests dies Canto jo i la muntanya balla de na Irene Solà (Anagrama), que té la pinta de ser una novel·la interessant per a mi… Com veieu tenc expectatives. I com heu pogut observar, en aquesta entrada he utilitzat, de moment, devers mitja dotzena de paraules relacionades amb veure, vista, mirar, observar… No tenc remei. I ara us convido a mirar (i dóna-li!) aquesta marina no del tot reeixida, una pràctica del darrer taller d’aquarel·la:
