Literatura i crisi climàtica (1)

El divendres vinent, dia 13 de desembre, a les 17 hores, participaré en una taula rodona sobre “Literatura i crisi climàtica” a Can Oléo, organitzada per l’Institut d’Estudis Baleàrics. Hi seran també na Nívola Uyà, sensible il·lustradora, en Lawrence Schimel, prolífic escriptor i traductor, i en Jaume Oliver, escriptor i periodista. Moderarà en Gabriel Alomar, professor de Climatologia de la UIB. Com ja podeu imaginar he preparat un poc el tema. He redactat un text d’aproximació. Com que no el podré llegir sencer (és una taula rodona de només 50 minuts!), penjaré aquí en quatre parts el seu contingut. Un contingut que només pot venir d’allò que conec, he vist i he llegit. Comencem:

Primer

Les coses bones passen contra l’immens forat negre de la cobdícia i la por.

Kim Stanley Robinson

L’any 2005, l’escriptor Robert Macfarlane (autor, per exemple, de Las montañas de la mente i de Las viejas sendas) demanava: “¿On són les novel·les, les obres de teatre, els poemes, les cançons, sobre la nostra ansietat climàtica contemporània?“. No sé d’on he obtingut aquesta cita del tot encertada. Hi ha poca literatura sobre el tema en relació amb la dimensió del problema que posa en evidència –una crisi global de molt difícil resolució-, i és cert que la crisi climàtica ens crea ansietat. Una ansietat que pot resultar paralitzant a molts de nivells, entre ells, el creatiu.

En altres llocs, sobretot en els de parla anglesa i a Nord Amèrica especialment, hi ha molts de treballs literaris de caràcter proteccionista que ja tenen com a eix del discurs el canvi climàtic (en trobareu a la xarxa). No podem oblidar que en aquest àmbit cultural hi ha precedents conservacionistes notables, des de Thoreau (1817-1862) i John Muir (1838-1914) fins a Gary Snyder (1930), qui ens va fer veure que la Terra era la nostra llar, passant per Rachel Carson (1967-1964) amb el seu assaig de denúncia Silent Spring i especialment amb El sentido del asombro. No oblidem tampoc que allà tenen ni que sigui en l’inconscient la influència cultural dels indis, íntimament lligada a la Terra considerada globalment i espiritualment: Què és la vida? / L’espurneig / d’una lluerna a la nit.// L’alè / del búfal a l’hivern.// La petita ombra / que corre per l’herba / i es perd en el crepuscle (Crow Foot, peu negre, cap al 1880). Una influència que, això no obstant, no ha contingut els impactes de l’acció humana sobre el planeta –especialment per part dels nord-americans-, i que ha estat sovint ultratjada en nom del progrés i de la llibertat (i del nom del Déu). Diu Snyder al poema Lliurats a la Terra[1]: La humanitat… /és com una ràpida / explosió en el planeta / fórem lliurats a la terra / mig milió d’anys / la nostra estranya tempesta escampant-se / i després / deixalles –mil·lennis per canviar, / suavitzar-se / fragmentar-se / brostar i després verd novament (fragment).

Aquí podríem citar també Bob Dylan (1941), el qual té molts de títols amb contingut ambientalista, com License to kill (1983):  L’home creu que perquè governa la terra / pot fer amb ella el que vulgui / i si les coses no canvien aviat, ho farà / Oh, l’home ha inventat la seva perdició…

Cert és que no són raonaments directament relacionats amb el canvi climàtic, sinó amb fenòmens d’impacte ambiental tipus contaminació, pluja àcida, extinció d’espècies, abús el consum, pèrdua de valors humans… Sabem que tot té connexió. A ca-nostra tenim des de fa temps alguna poesia, producte de la preocupació ambiental. Així, per exemple, el poema Pare (1973), d’en Joan Manuel Serrat (i podríem citar més autors i cançons), que començava:  Pare, digueu-me què / li han fet al riu / que ja no canta./ Rellisca com un barb mort / sota un pam d’escuma blanca…  I que acabava:  Pare / que estan matant la terra. / Pare / deixeu de plorar / que ens han declarat la guerra. Més recent i ja referida dretament a la crisi climàtica és aquesta cançó del conjunt La Gossa Sorda (2008):  S’han acabat / tardors i primaveres / i els tarongers / floreixen per febrer / i puja la mar / que trenca les barreres / i el temps que ens queda s’acaba, s’acaba, s’acaba /… matar de fam / ja no és suficient / el sistema / la butxaca / matar de calor i morir-se de set / i ara diuen que tots som culpables / mentre ells fan negoci de l’escalfament… / caradures, putrefactes / ja no ens queda una altra que anar a per ells… (fragment).

Penso que la crisi climàtica és un problema de tan enorme i complexa magnitud que els ciutadans, i entre ells, els creadors (amb poques excepcions) no en coneixem (o no ens podem imaginar) encara l’abast real dels danys que vendran ni, en conseqüència, la forma d’evitar-los o de pal·liar-los. Té una tan gran rellevància per al futur (i ja en el nostre present) que ens crea impotència, i per al comú de la gent, és causa d’una nova consciència afeblidora (indefensió apresa?). Ens intimida? I encara pitjor: sabem que els nostres líders no comanden ni són capaços de sotmetre al bé comú els interessos de les grans corporacions energètiques i financeres del sistema neoliberal les quals estableixen les normes (i els fraus) d’allò que es nomena eufemísticament “el mercat”, al qual ho subordinen tot. El sistema és, en realitat, la posada en pràctica d’un “Fot qui fot i visca el rei!”.