Tercer
Estigueu junts // Conegueu les flors // Aneu lleugers
Gary Snyder (del poema “Als infants”)
Dit això, parlem a la fi de “Literatura i crisi climàtica”. I cal que diguem que ja existeix la “Cli-fi”: clima-ficció o ficció climàtica, categoria literària recent, potser un subgènere de la Sci-Fi que prové de la preocupació pels efectes dels canvis en el clima causats per l’acció humana. I com sempre en parlar de ciència ficció o derivades seves, cal parlar de Jules Verne.
En l’obra Sans dessus dessous (1889), publicada aquí com El secreto de Maston o Sin arriba ni abajo, Verne explica una compra de l’espai del Pol Nord comprès sobre el paral·lel 84 per explotar-ne recursos minerals, sobretot carbó, eliminant per a això la capa de gel que els cobreix. Com? Disparant un canó gegant des del Kilimanjaro, el retrocés brutal del qual farà moure’s eix terrestre, canviant la insolació de la superfície del planeta, causant la fusió dels pols i… causant que a moltes altres bandes del planeta hi hagi inundacions feréstegues i canvis, per exemple, d’alçada en relació al nou nivell de la mar. En tal cas, serien moltes les persones afectades negativament. Verne es preocupa de dir-nos com se’ls podria compensar. Es tracta, doncs, d’un canvi climàtic provocat pel desig de fer negoci (no ens sona, però, això?). El promotor del negoci és el Gun Club, grup d’artillers estatunidencs retirats que, vint anys abans, han enviat un projectil (amb la potència d’un canó colossal, també) a la Lluna, en De la terra a la lluna (1865) i A l’entorn de la Lluna (1870). Una clàusula del contracte de compra del Pol Nord és determinant: “Este derecho de propiedad no podrà caducar ni aun en el caso de que surgieran modificaciones, de cualquier naturaleza que fueran, en el estado geográfico y meteorológico de la Tierra” (p.16, Sin Arriba ni abajo, Orbis, 1987).
Esmentem de passada que algunes pel·lícules han escampat el tema ambiental i/o climàtic en la cultura popular, si més no, de forma indirecta: la veterana Soylent Green (Cuando el destino nos alcance, 1973),
Waterworld (1995), El día de mañana (2004), La Carretera (2009), o la recent Aniquilación (2018), encara que en aquestes dues darreres no és ben bé un canvi climàtic el que provoca una situació post-apocalíptica. I no parlam aquí del tema nuclear, perquè escapa a allò que se’ns demana per a aquesta taula. Per desgràcia, i pel mateix motiu, tampoc puc parlar ara del cine de Hayao Miyazaki, amb obres ecologistes essencials d’animació com Nausica en el valle del viento (1984) o Ponyo en el acantilado (2008). Sé que la recent El tiempo contigo (2019), de Makoto Shinkai, parla del canvi climàtic. I per cert que tots tenim al cap el paisatge distòpic urbà, saturat, superpoblat, plujós i obscur de Los Ángeles –i la sensació de desassossec consegüent- que mostrà el primer Blade Runner (1982) fa quasi quaranta anys. Si el tema d’aquesta pel·lícula no era el canvi climàtic, l’entorn que presentava sí n’estava indubtablement afectat.
I no vull oblidar el món dels còmics, que considero literatura gràfica, perquè des dels inicis han tengut personatges o sèries on la preocupació ambiental, en general (no, climàtica particular), ha estat el centre del seu desplegament narratiu: Namor (1939), Aquaman (1941), protectors de la mar molt abans que Cousteau, la immensa The Saga of The Swamp Thing,
La cosa del pantà, tot un al·legat ecologista, quan la feia Allan Moore (1983), o el rar Concrete (1986) i l’excessiu The Animal Man (1988). Són còmics realment ambientalistes de ficció, perquè conec que n’hi ha de més, diguem-ne, divulgatius-crítics, com Cambio Climático y sostenibilidad d’Alfonso López (2008), o com Puro Perú, recentment presentat a València, amb històries de Paco Roca (Premi Nacional del Còmic), Ana Miralles i Emilio Ruiz, Pam López i Francisco Sánchez, Teresa Valero, Juan Carlos San Román “Calo”, Javier de Isusi junto a Alex Orbe, Nuria Tamarit y Rubén Jiménez “el Rubencio”, amb portada de Sento Llobell.