I quatre
No ens hem d’entretenir només corregint conseqüències.
José Mújica
Fets aquests apunts d’erudició pedantesca, quines són les novel·les que ara ens parlen de les conseqüències de canvis climàtics? Són conegudes i/o fàcils d’aconseguir:
J.C. Ballard: El mundo sumergido (1962), on la Terra està inundada per la fusa dels gels polars, i per altres fenòmens que han alterat el clima (i l’Evolució) provocats per una “inestabilitat del Sol”. La sequía (1964), on el problema és l’escassetat d’aigua potable per mor de la contaminació de la mar, el cobriment per una capa de residus tòxics i espessos de la mar, i la impossibilitat de la formació de niguls i, per tant, de pluja.
George Turner: Las torres del olvido (1987), que presenta la fi d’un capitalisme per la conjunció de tres factors: fallida monetària, problemàtica social i canvi climàtic.
Cormac McCarthy: La carretera (2007), on es descriu un viatge d’un pare i un fill en un territori devastat per una causa no concretada (que podria ser una guerra nuclear o una crisi climàtica o una altra mena de crisi global).
Antti Tuomainen: El sanador (2010) és un thriller finlandès: un assassí mata els qui creu responsables de diluvis, epidèmies, crisi de refugiats climàtics.
Ian McEwan: Solar (2011), exposa de forma satírica el tema. La gent circula absolutament desorientada en la novel·la, entre ells un escultor mallorquí de figures de pingüins amb gel. En el llibre es nomena la cova de Ses Bruixes.
Kim Stanley Robinson:
Nueva York, 2140 (2018) Nova York està submergida per la fusa dels pols. D’aquest mateix autor és la molt llegida i premiada trilogia: Marte (Marte Rojo, 1992, Marte Verde, 1993, i Marte Azul, 1996). Per cert que en el volum del còmic Valerian, La ciutat de les aigües movedisses, es presenta una Nova York inundada. Molt interessant.
Michael Chrichton: Estado de Miedo (2004) és un thriller típic de l’autor de Parc Juràssic, que, en aquest cas, ens parla d’eco-terroristes, els quals segons Chrichton fan un ús pervers de les informacions científiques sobre els danys ambientals causats per l’activitat humana.
Chrichton es mostra escèptic sobre el canvi climàtic. Expressa una ferma crítica sobre la politització de la ciència i l’ús sectari dels temors ambientals. Segons ell, som a 2004, les dades que evidencien l’escalfament global són conjectures que creen un estat de por irracional. Hom ha acusat l’autor d’estar al servei dels “negacionistes del canvi climàtic”. Potser, el que ell volia expressar era que cal sempre distingir entre veritat i mentida (fake, postveritat, etc.)
Margaret Attwood: MaddAddam (2013) és una trilogia, Orix y Crake (2003), El año del diluvio (2009) i MaddAddam (2013), que parla del futur d’una societat després d’un diluvi.
Paolo Bacigalupi: Cuchillo de agua (2016) conta com el riu Colorado s’eixuga en un futur no llunyà per una explotació excessiva, i presenta les conseqüències: refugiats per mor de la sequera, construcció d’embassaments per a reserva d’aigua, cerca de dipòsits naturals d’aigua convertida en un recurs de grandíssim valor, guerra per l’aigua, fronteres…
I seria injust no mencionar la novel·la Tierra de lobos (2008) d’Alberto Martínez Embid,
escriptor i muntanyenc. Un thriller l’acció trepidant del qual es desenvolupa en uns Pirineus de l’any 2027, sotmesos a l’assot glaçador del canvi climàtic.
Hi ha altres llibres que, sense parlar explícitament de la crisi climàtica, s’hi poden relacionar de forma, diguem-ne, metafòrica, ja que de qualque manera presenten la Humanitat sencera enfrontada a un gran canvi sistèmic: Cançó de gel i foc (1996), recordem allò de ”Winter is coming”, la saga Dune de Frank Herbert (1965), o la potent trilogia de Jeff Vandermeer: Aniquilación, Autoridad i Aceptación (2014).
I pel que fa a la literatura infantil i juvenil, podem esmentar ja qualque títol de ficció climàtica:
New Earth Project, de David Moilet (2018), per exemple, una novel·la per a adolescents on es parla d’una Terra en perill l’any 2125 per mor de l’escalfament global, i com se cerca un destí extern per la Humanitat, amb la colonització d’un nou planeta.
Después de la nieve, de Sophie D. Crockett (2012),
amb un món glaçat postapocalíptic, on la lluita per la supervivència posa a prova la dignitat i el caràcter dels protagonistes. Al final d’aquesta novel·la, també per a joves, diguem-ne a partir dels 12-13 anys, hi ha un inici de desglaç esperançador.
El secreto de Olga, de Patrícia García-Rojo, i Laura y el oso polar, de Vicente Muñoz Puelles, són aproximacions al tema des de narracions adreçades a lectors molt jovenets.
També hi ha alguna poesia, com aquest Canvi climàtic d’en Celdoni Fonoll, que diu, entre altres versos sensibles i alhora irònics:
I els Estats re-prepotents,/ -aquells que més empastifen-// fan el sord a l’evidència./ / Prou els científics prediquen,// p’ro clamar en desert mesquí // ja ho feia Joan Baptista / / quan Judes era Fadrí… (fragment).
Naturalment, el tema és interminable.