Dos paisatges, i uns versos. O en realitat, un fragment de prosa poètica (i disculpau-me l’atreviment de qualificar així el text que us proposo), escrit enguany:
Voldria – voldré?, vull? – ser part en el futur d’aquesta flor de safrà bord que trobo a l’aspre coster del Massanella. Fràgil en la neu i entre la roca. Ferma cada dia, cada nit; anònima i rosàcia, tendra com un alè d’infant. Vet aquí com, malgrat tot, tasto una mica d’esperança. Vet aquí com, si això no és un miracle…, encara crec que viure és una sort. (5/11/2019).
I ara les aquarel.les, dos paisatges imaginats, creats, imitats, somiats…, o tal vegada recordats de qualque caminada:
No em sembla cap mala manera de dir adéu a l’any, i no em sembla tampoc cap mala benvinguda a l’any nou.