No em fa por el COVID-19. Si em contagio m’hauré contagiat, i ja en veurem les conseqüències. Només espero no encomanar-la a ningú. Procuro seguir les instruccions que ens reco
manen les autoritats. Jo quedo a casa i animo tothom perquè ho faci. Veurem també si les autoritats s’han equivocat o no. Ara no els vull jutjar. No els envejo gens. Estic segur que fan el que poden. Ara bé, sabeu què és el que de veres em fa por? Els militars, la Guàrdia Civil i la Policia. Què fan aquesta gent cada dia informant en primera fila? No neg que poden ajudar, i molt, i que està molt bé que ho facin: per això els pagam, en realitat. Els han donat una autoritat i una presència que no correspon a allò que jo esperava d’un govern democràtic, civil. Molta de por, em fan. Avui, ara fa uns minuts, m’ha semblat que el general que informa cada dia de no sé què punyetes ha d’informar un general en una crisi sanitària, ha amollat una parrafada d’antologia del desbarat i del més ranci Celtibèria Show. Ha vengut a dir: “Hem de ser com soldats”. Déu meu! No ha dit (encara, però tot arribarà) com “soldats de Crist”. No sé quina malaltia té l’Estat espanyol, que sempre ha de fer referència i ha de tenir com a guia d’acció l’Església, els militars i similars, el rei, els toros, la sang de les figures barroques de la Setmana Santa, la copla, el castellà… Què té Espanya que sempre, en qualsevol discurs i en qualsevol ocasió, ha de lloar “las Fuerzas Armadas y los Cuerpos de Seguridad del Estado“? Jo us ho diré: franquisme arrelat, invencible. El franquisme com a destil.lació del pensament centralista, religiós i monàrquic de segles i segles de follia imperial i de fracàs democràtic. El vertader virus que infecta l’Estat és aquest. Imposa temor fins i tot en el cervell de la gent més progressista. I com vaig apuntar en l’entrada de fa uns dies: després de la crisi del COVID-19, sospito que en sortirem amb menys llibertats, més reprimits. El discurs del rei va ser patètic, ple de tòpics i frases fetes, mites caducs, casposos. Qualsevol excusa els és bona, als espanyolistes, per sotmetre la gent a la seva voluntat sectària i malaltissa. Aquesta crisi del virus és ideal per a ells… També ha dit el general -què ha de dir, pobre home?- que hem de fer nostres els valors militars… Horrorós! Quanta pobresa de criteri, quanta manca d’intel.ligència, de modernitat… El que ara hem d’escampar són els valors cívics, democràtics, compassius, solidaris… Res del que significa la milícia en aquest estat d’opereta i de patriotes plorinyadors: disciplina, ordres, armes, “cojones“, comandament únic, matonisme, fatxenderia, banderisme “rojigualdo” i “aporellismo“…, que el discurs seu oculta sota les paraules “tronitronants” de llagrimeig cocodrilesco-patriòtic: “disciplina, espíritu de sacrificio y moral de victória“, i que emociona tant els espanyolistes. Déus meus! Si l’exèrcit espanyol i cossos assimilats no poden presumir de gairebé res, si no és la d’haver fet de servidors de dictadures i de repressors i d’haver protagonitzat “gestas gloriosas” al final inútils…! I ho dic com a net de Guàrdia Civil. Aquest és, doncs, el meu temor. El meu gran temor. I òbviament, la crisi econòmica inevitable.