Qualque dia hauré d’abandonar aquest bloc (o pàgina web o el que sigui), tancar-lo. No hi ha manera de… com en diuen, ara? Ah, sí! Monetitzar-lo o una cosa semblant… Clar que, en realitat, no hi penso mai amb això. O quasi mai. Com no hi penso quan faig literatura o quan faig altres activitats. En aquest país -Mallorca, Balears, Catalunya, i a Espanya, com a estat-, es dóna per descomptat que les feines de caràcter creatiu cultural són sempre o massa sovint de franc, i n
osaltres, els creadors, ens deixem enganxar en aquest parany… La llengua, ens diuen, la pàtria, el saber, la cultura, l’escola… Quines bones excuses! Ja em va bé! Són bons motius vocacionals. Però, a què ve ara aquesta deriva monetarista? No ho sé. Tal vegada és que començo a comprendre la dimensió de la crisi que vendrà en aquests temps pròxims… Uns temps en què sostenir el cost d’un bloc serà un capritx que ja no es podrà tenir. Veurem. No em sabrà greu. El bloc ha satisfet, i de molt, la funció per a la qual el vaig crear: mostrar el que feia, tenir més o menys ordenat el meu quefer, presentar activitats, reproduir les ressenyes que faig al diari, anunciar els actes en què participo… Beníssim, doncs! Gràcies. Per si fos poc, fins i tot gràcies al seu contingut m’han concedit generosament des de l’AELC el premi Aurora Díaz-Plaja de la crítica i la divulgació de la literatura per a infants i joves. Què més vull? Res. Avui, per exemple, aprofito per dir aquí que he acabat una altra plagueta d’escrits. Ho varen ser al seu moment Llibre de minúcies i La nuesa del silenci. No us pensàssiu: només són 23 escrits, i ben breus. M’agrada omplir quaderns, plaguetes. Aquest el vaig comprar al Museu del Prado l’any 2013, el vaig començar el 2016 i l’he acabat el 2020. No m’he trencat, com podeu endevinar. Escrits del tipus:
“L’engronxadora, el potus tenaç sobrevivent, l’ordinador. Veig també quaderns i els estris d’escriptura. Veig la mà dreta, que subjecta la ploma amb què escriu aquestes línies, i veig la mà esquerra que intenta evitar que el paper fugi, advers com és a les paraules que li imposen.”
“Si volguéssim de veres mirar bé, potser hauríem de tancar els ulls amb més freqüència.”
“A hores d’ara, l’únic efecte en mi de l’escriptura és el vertígen.”
O aquest altre: “L’àngel anuncià la sagrada concepció i, a les cadenes, els tertulians en feren vega.”
Ara ve la feina de corregir-los. Ja podeu veure que és ben poca cosa. Quedaran inèdits i no passarà res. Ah! Oblidava dir que el títol del quadern és Quadern del cap de ca, perquè a la portada hi ha la reproducció del famós cap de ca atribuït a Goya o a qualcú del seu taller. Una imatge que sempre m’ha agradat. I sempre m’ha intrigat.